entrada 295 (any 2)

Ahir va ser una nit tranquil•leta, després de la quasi cacera anterior, el millor era una nit de relax, estava fent copes amb un grup de coneguts i els temes van anar sortint, de fet d’entre totes les burrades que es van anar dient una de les que em va fer més gràcia va ser l’intent d’un dels allí presents per tal d’abolir els vestidors de nois i noies, i fer-ne d’unisex, segons ell aquesta diferenciació era segregacionista i provocava discriminacions, ja que segons ell els i les homosexuals podien recrear-se la vista mentre es canviaven, fet que no passava amb els heterosexuals, i això segons ell era un fet del tot discriminatori, em va fer gràcia l’argumentació i vaig tenir de reconèixer que un xic de raó i tenia en el fons, un altre dels temes va ser la darrera pel•lícula de l’Amenabar, de fet sigui o no una recreació d’un fet històric trobo un xic exagerats ja els comentaris que es van fent sobre l’oportunisme del director, qui per segons alguns tria temes “escabrosos” per potenciar les seves sempre fràgils pel•lícules, doncs bé, sense entrar al fons del tema, el creure que la destrucció de la biblioteca d’Alexandria, així com de bona part de la civilització clàssica va ser provocada en part per l’aparició d’una nova religió totalitària no se’m fa massa estranya, de fet el cristianisme no s’ha destacat per la seva tolerància vers les altres religions, i de fet sempre m’ha sorprès que una religió que es basa en la bondat i el perdó hagi provocat bona part de les guerres i força del sofriment que hi ha hagut en aquest mon des del moment de la seva invenció... al final la nit va anar morint, i vaig recordar les paraules que algú va dir: quan un ho perd tot i el temps va passant, quan l’essència interna d’un mateix aquell nucli incandescent que ens fa singulars es va apagant, un només diu cinc paraules, cinc paraules que surten del fons de l’ànima (qui en tingui) “Tant de bo estigués mort...”, cinc paraules que moltes vegades defineixen la impossibilitat o la rendició total davant dels fets, ahir veient tots aquells que bevien amb mi i que reien les tontades vaig reconèixer en les seves cares forces que en algun moment de la seva vida les han dites o que estan a punt de dir-les....