La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 2 d’octubre del 2009

entrada 285 (any 2)

Avui restem convidats a una festa, suposo que en temps de crisis com els actuals que millor que inventar-se festes per tal d'omplir els locals, i que voleu que us digui, després d'assistir a moltes festes un n'acaba un xic fart, en aquest cas em toca anar-hi per dos motius, el primer és que el dissenyador de l'event (creador artístic o imaginador de l'impossible i fer-ho possible, i sense enganyar-vos que això posa en la seva tarja de presentació, amb un parell d'allò...), doncs és un conegut meu, i el segon punt és que moltes vegades he negat la realitat de les coincidències, sempre he cregut que en un mon obert a totes les possibilitats, és normal que a vegades el que succeeixi sembli seguir un pla universal (i fins aquí el tema, no sigui que m'acusin de plagi...), bé si fins i tot a la lotto de Bulgària, pot sortir durant dues setmanes consecutives la mateixa combinació de números... sips, sips, la mateixa combinació, i és clar no és més que una possibilitat entre... doncs entre ser tonto del cul o tenir el cul pelat del que t'han donat pel mateix prenent-te el pel... doncs bé, l'altre dia estava fent un cafè, ummm, cafè, cafè, res de cap especialitat com s'ha comentat en altres blocs, doncs bé, després del cafè vaig sortir, just al arribar a la cantonada vaig tenir la sensació que em deixava quelcom, una d'aquelles sensacions que penses: “Deixar-me res?, vaaaaa vingaaa” i fas dues passes, a la tercera et pares i penses, mira que si em deixo res... un cop d'ull al rellotge i cinc minuts més que es perdran de la forma més estúpida, però és clar, millor això que explicar històries de por a un nen a altes hores de la nit... doncs ja em teniu a la porta de la cafeteria recordant que fins al dia els vampirs no tenim Alzheimer, amb tot vaig obrir la porta just en aquell moment una noia intentava obrir-la en el meu sentit, no cal ser un gran físic per deduir que la porta no es va moure, ella va somriure i jo amb un atac d'Aspergen galopant vaig suposar que era del tot idiota, aleshores hi vaig caure, i vaig estirar la porta cap a forà, tot i que ella va decidir amb dobles forcés empènyer, va sortir disparada, la vaig agafar i vam acabar els dos contra la paret, després d'uns segons el seu somriure va tornar-se un xic més cínic “Ja t'has quedat a gust?”, decididament hauré de fer el test Superpop sobre Asperger, vaig trigar un xic a veure que la tenia agafada i bona part de la seva feminitat estava arrugant la meva camisa, “El vermell segur que et senta bé” vaig dir per desviar la conversa al veure una bossa que portava, “Segur que si, tot i que fins divendres no veurà la llum” va dir mentre marxava, divendres, vaig pensar... i vermell, una llumeta se'm va encendre al cap, ja sabia d'algú que també aniria a la festa... òbviament ja no tenia cap sensació d'haver-me deixat res, i la realitat és que tant se m'enfotia... i avui llegint les efemèrides em trobo que fa temps va néixer algú que va dir: “No se'ns donarà la llibertat externa més que en la mesura exacta en que hagem sabut, en un moment determinat, desenvolupar la nostra llibertat internat”, doncs res, avui dia per certes llibertats... externes i internes... si com deia aquell, res és casualitat tot és regeix per la causa efecte fins que la casualitat ens visita i ens treu els colors...