entrada 288 (any 2)

La nostra pròpia naturalesa fa que no estiguem massa temps en un mateix lloc, i ara encara, però fa anys aquest era un tema un xic més complicat, recordo quan en un dels canvis vitals se’m va oferir la possibilitat de ser un tutor, mai m’ha fet el pes el crear “minijos”, però en aquest cas l’encàrrec em va venir de força amunt, un humà interessat en que un vampir formés al seu fill, un fet del tot sorprenent, vaig arribar a la casa situada en ple camp anglès, el servei m’estava esperant, van recollir l’equipatge del carruatge i el que representava ser l’administrador del senyor de la casa em va demanar si el podia acompanyar, la casa era força gran, freda i un xic humida, però això ja m’anava bé, les parets plenes de quadres familiars, i si allò era la millora que un artista podia fer sobre l’original no vaig poder més que somriure d’imaginar-me com d’”afortunats” eren els originals, vam arribar davant una gran porta, va trucar, va obrir la porta i va entrar deixant-me en el passadís; el majordom va entrar en la sala un xic més tranquil, “Ja ha arribat senyor”, “I?” va ser la pregunta del que hi havia assegut en una butaca prop del foc “No sé, sembla una persona força normal, fins i tot diria que massa...”, “Normal?” vaig dir jo sortint d’una cantonada amb poca llum, el majordom va quedar pàl•lid començant a tartamudejar, “Pots retirar-te Simon, crec que ja me’n puc fer càrrec jo”, un cop sols el senyor de la casa es va servir una copa, me’n va oferir una que vaig rebutjar “Ja em van avisar, que deixaria clar de bon inici qui era” “Espero no ser cap problema” vaig contestar esperant que la manca de modals i educació, fos suficient per sortir d’aquella casa, “No crec, a més té bones referències, li seré franc, no deixaria que ningú com vostè s’acostés al meu fill si no fos perquè cap tutor ha resistit més enllà d’una setmana amb ell, i veient-lo crec que igual Deu, i fa gràcia que hagi estat ell, ha decidit donar-li una oportunitat, li ofereixo hostalatge i qualsevol cosa que necessiti”, estava encara somrient al sospesar la idea que Deu m’hagués enviat allí, va arrossegar els mots “qualsevol cosa”, feia anys que anava d’un costat a l’altre i vaig decidir que parar un xic la meva existència tampoc hauria de ser dolent, “Accepto, i quines limitacions tinc en la formació del seu fill?” “Cap”, “Cap?”, “Exactament, cap” “I si decideixo que no serveix per res i acabo amb ell?” “Ho lamentaria, però tindria clar que ell no seria el que espero del meu fill”, veient la seva mirada al reflex del foc de la xemeneia i recordant els quadres de les parets, vaig entendre que no tan sols eren monstres exteriorment, en ells quedava clar que l’exterior era un clar reflex de l’interior, “I on és l’afortunat?” “Està, o hauria d’estar a la sala d’estudis, a la darrera planta” vaig acomiadar-me sortint de la sala, vaig dirigir-me cap a l’escala, vaig aixecar la vista just per veure un cap petit i un objecte que queia, el nen va riure al imaginar-se el seu nou professor recobert de pintura, un altre que no arribaria al sopar, l’havia vist mirar cap amunt, de fet tots ho feien, no sabia el que els hi deia el seu pare però tots ho feien i aquest no havia estat menys, va tancar els ulls i al obrir-los esperava veure la figura allà abaix pintada, però només va veure una taca borrosa al terra, “Un bon intent minyó”, algú el va aixecar del terra, davant la sorpresa va deixar anar una puntada que va tocar la cama del que l’agafava, va sentir-se més aixecat i com li costava agafar aire “Primera lliçó minyó, no donis res per segur, fins i tot les coses tan senzilles com respirar no s’han de infravalorar, que sempre tinguem aire a disposició no implica que el puguem malgastar” notava com li faltava l’aire, tot s’anava tornant fosc sabia que acabaria bé, ningú gosaria fer-li mal, però per primera vegada va tenir por, es va deixar anar, la pressió va afluixar-se i va caure al terra, ple d’un odi visceral va agafar el cubell de pintura i li va tirar, el cubell va picar contra la paret, i ell es va sentir suspès de nou a l’aire... “Segona lliçó minyó, sinó pots volar millor evita els abismes...” va sentir com sota seu quedava el forat de l’escala, va somriure i aquest va ser el seu error, la pressió es va afluixar i va caure, aleshores va tenir la por més brutal que mai hagués pogut experimentar, la por i la certesa que aquells eren els seus darrers moments, va tancar els ulls i de sobte tot es va parar, va obrir-los imaginant-se el seu cos retorçat i trencat per la caiguda “Estic mort?” va preguntar amb un fil de veu, “No minyó, estàs cagat i pixat, però no mort, pensa que fins i tot algú amb la fortuna de Periclimen també va tenir el seu final, no ho hauries d’oblidar”, “Qui?” va preguntar sense entendre res, “Periclimen”, i si vols saber més d’ell hauries de visitar la biblioteca familiar... així va començar la meva relació amb el minyó...