La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 18 d’octubre del 2009

entrada 302 (any 2)

Una dels avantatges dels vampirs és que no tenim moltes de les “malalties” mentals que patiu els humans, si les tinguéssim i patís de personalitat múltiple podria dir allò de vec a algú que veu a algú com escriu en una pantalla “He fet un acte menyspreable...”, aquest cap de setmana he anat a veure a un vell amic, molt possiblement mai han tingut tan de contingut les paraules vell amic, mentre m’acostava al centre on residia no vaig poder més que anar posant-me nerviós, m’estava acostant al “Santuari”, allí on anaven els vampirs que tenien una crisi d’humanitat, aquells que no eren capaços d’admetre la seva veritable naturalesa eren portats a aquell centre a passar la resta de la seva existència, tot copiant la costum dels monjos budistes, que respectant a tota forma de vida ni sortien de les seves cambres per tal de no trepitjar l’herba o matar accidentalment qualsevol animal, mentre passava per la porta i llegia la llegenda que hi havia damunt la porta “El que ens falta és el que ens defineix”, vaig recordar com deien que allí hi havia la màxima felicitat, la felicitat absoluta, sempre he dubtat dels termes absoluts, creure en la felicitat absoluta suposo que portaria a creure també en la possibilitat de la desgràcia absoluta, i no crec que aquests estadis totals i perfectes tinguin lloc en un mon imperfecta i de merda com aquest, vaig passar tots els controls, de fet qualsevol dels allí presents podien notar la meva naturalesa, i després de la sorpresa inicial passaven a un estat de passotisme total, no hi anaven masses vampirs a veure els germans que renegaven de la seva naturalesa i desitjaven allò que precisament ens defineix, la manca d’humanitat, suposo que aquesta idea, la de la recerca de la humanitat perduda, és tan estúpida com la dels mortals que es creuen vampirs, al final les recerques inútils porten a la impotència, i d’això a la rendició no hi ha més que un pas, i el pitjor és que a vegades un tampoc està preparat si se li concedeix el que desitja, la gent oblida aquella dita de “Cura amb el que es desitja, no sigui que us ho concedeixin...”, vaig arribar a la sala d’estar i al vaig veure en un dels racons, “Bona tarda” vaig dir forçant un somriure “Com estàs?” “Força millor que tu...” ell va somriure “M’ho prendré com un compliment, segur que això vol dir que tot va bé...” anava arrossegant les paraules, allí davant tenia a un dels meus pocs amics, l’Uriel, feia segles que el coneixia, i veient-lo allí el concepte vell amic agafava una dimensió totalment nova, possiblement pels vampirs el concepte vell amic només indica algú que fa segles que coneixem, ara bé, el que tenia davant meu era un vell amb totes les lletres, els allí reunits havien renunciat a la seva naturalesa de vampir per intentar recuperar la humana, i això els portava a ser quasi tan estúpids com als propis mortals i com a tals a envellir, ell va forçar un gest de disconformitat al veure la meva cara “Suposo que jo deuria fer la mateixa cara quan et vaig trobar, no?, tot i que sempre em vas semblar un espècimen especial, tan especial que al final quasi que vas ser...” “El teu “net”...” vaig dir amb un somriure, i la meva ment va anar forces segles enrere, quan jo m’arrossegava per aquest fotut mon sense entendre ben bé el que era i algú em va trobar, algú que me va ensenyar el que havia deixat de ser i el que esdevenia, i ara el tenia allí davant fent el camí invers, intentant recuperar allò que em va ensenyar el que jo havia perdut i en que m’havia tornat “Bé Uriel, i que és allò que volies dir-me?” va dibuixar un somriure i em va semblar percebre que aquell racó s’il•luminava, “Saps, porto força temps aquí i crec que m’aniria bé un canvi d’aires...” vaig somriure “Així, tornem a la vida?”, ell va deixar escapar el riure “Possiblement net, possiblement, però no la vida que tu et creus...” els seus ulls es van clavar en els meus “No hagués desitjat acomiadar-me de ningú que no fossis tu amic meu, i només tu em pots ajudar a sortir d’aquí”, el que havia estat pensant, la felicitat mai pot ser absoluta, “Així es digui i així s’escrigui...” “Gràcies” van ser les seves darreres paraules, la mort no fa mal, fa mal el que perdem, i jo ho havia perdut tot, havia perdut a aquell que havia donat raó al que sóc, com deia al començament, seria el que veu al cabron que veu al fill de puta que escriu “He fet un acte menyspreable, he matat a un vell amic...”