entrada 297 (any 2)

Algú em va dir fa uns anys que ja no hi ha guerres, que només hi ha assassinats més o menys dimensionats, ja no hi ha soldats com els d’abans, sota el perill d’enviar homes i rebre herois el poder ha decidit enviar homes i com a molt rebre restes d’humanitat dins o fora d’una bossa de lona tan se’n dóna... he participat en tantes guerres que ja no m’atreuen, són com aquella vella amiga amb la que sempre acabes follant i de qui dius “Avui ha estat la darrera vegada”, i ella acaba dient “La propera vegada t’esperaré amb les calces baixades...”, portàvem uns mesos en aquella merda de país, en una altra merda de guerra, amb tot per un vampir les guerres son ideals, un bufet lliure on les nostres filies no criden l’atenció i on fins i tot podem passar com a massa humans, aquell matí tots sabíem que no era el millor moment per sortir a fer un reconeixement, entre altres coses perquè no hi havia res a reconèixer, la nit anterior els combats havien durat fins a altes hores de la matinada i tots érem conscients que si nosaltres estàvem cansats els altres també ho estarien, i auuu, allí estàvem tocant els collons i coneixíem que no tenien massa bon despertar, avançàvem per un carrer, els de sempre més un grupet de nou vinguts que havien insistit en avançar en dues files i a més en ziga-zaga, suposo que ho haurien estudiat en algun curset ccc de soldat de fortuna o ho haurien vist pel Discovery Channel, el capità em mirava somrient, ell sabia que quan t’arribava el moment poc hi havia, ni ziga-zaga ni kevlar ni hòsties, quan el de adalt crida a reunió tots aquí abaix a córrer... vaig veure un pampalluga en la distància, un brunzit va passar pel meu costat, però el bitllet al paradís no tenia el meu nom, darrera meu un company va caure, les ordres van caure després, un franctirador i per més inri dolent, el sanitari ja estava al costat del company res a fer, un fotut casc, una fotuda armilla, i tot el que vulgueu de fotuda seguretat però el projectil li havia rebentat una artèria al coll, llàstima de sang perduda i mira que tenia bona pinta... el capità va començar a donar ordres, allò no acabaria allí, el franctirador estava a uns tres cents metres, vam avançar escoltant algun projectil aquí i allà, definitivament aquell tipus era estúpid, vam arribar a l’entrada de l’edifici on era, el capità va contactar amb la resta de la unitat demanant localització, “Pis 6” va dir una veu, vam començar a pujar les escales, segons Sun Tzu mai s’ha d’acorralar a l’enemic ni entrar en llocs on no en tinguem un control absolut, però poc importava tot allò, sisena planta, el capità de nou va demanar localització, un total de sis portes, “Origen fixat envio dades”, la porta del davant, ens vam anar acostant, aleshores ho vam escoltar, una música que s’anava acostant a la porta...

música

La porta es va obrir una mica i uns grans ulls marrons ens miraven, una nena de no més de sis anys amb una radiocasset, ens va mirar sorpresa, li vaig fer amb el dit un gest perquè callés, aleshores i com a bona nena va fer el contrari, va obrir la boca tornant a entrar, tot va anar ràpid, el capità la va empènyer llençant un objecte dins de la casa, un primer soroll sord seguit d’una gran explosió, en aquesta feina pensar a vegades et fa perdre massa temps, vam entrar a la casa estava totalment destrossada, la nena estava en estat de shock amb l’esquena en una de les parets, agafada a la mà del que quedava de la seva mare, de fet mare només de cintura cap avall, la resta del cos estava dispers per tota la paret com la resta dels habitants de la casa, franctirador inclòs, una altra de les meravelles tecnològiques una bomba de dos temps, per tal de no matar nens, o per tal de ser més eficaç vosaltres mateixos, la primera detonació l’aixeca i la segona és la definitiva, un dels nous no va poder més i va acompanyar al menjar de la taula amb el seu esmorzar, el capità em va mirar, vaig anar cap a la nena quan un dels nous la va agafar, “Ja m’encarrego jo d’ella” va dir traient-la d’allí, sé per experiència que les feines mal acabades acaben sempre per tornar, vam sortir de l’edifici, abans de fer-ho vaig veure la porta del pis, porta número 6, el capità va donar unes instruccions, uns segons després un brunzit greu ens va sobrepassar i una explosió de llum va destrossar part de l’edifici... Oficialment no havíem pogut entrar a l’edifici, per això de la petició d’atac d’artilleria, així ens estalviàvem de fer informes i justificar morts, la nena no era més que un galifardeu que havíem trobat en aquells carrers, millor sinó l’haguéssim portat amb nosaltres, massa risc per algú que poc ens podia donar, estava dutxant-me pensant en la quantitat de sisos del dia, a vegades les coincidències són així, quan la vaig tornar a escoltar

música

Vaig sortir veient que ja poc quedava de la nena, davant meu una jove “Com et vaig dir, ja tinc les calces baixades...” va dir amb un somriure mentre me les tirava...