entrada 303 (any 2)

De gent i colors podríem parlar, i no precisament del color de la pell, aquesta setmana he escoltat a algú que deia: “Hem podran titllar de moltes cosses, jo puc ser blanc o negre, però mai gris...”, bé algú que pensa així suposo que tan li fot el que li diguin, amb tot suposo que també deu tenir el seu cor i finalment amb una explosió de sinceritat ha enviat a prendre pel cul a forces professionals que s’han passat bona part del darrer temps a parlar d’ell, i quasi mai de forma positiva “que la chupen y la sigan chupando” més o menys seria la traducció del que va dir, aquest personatge mai m’ha despertat una simpatia especial, però li he de reconèixer que quan es persegueix i s’acorrala a algú com s’ha fet amb ell, i quan s’arriba a dir tot el que s’ha dit d’ell (sigui veritat o no), qualsevol pot tenir deu minuts de sinceritat i enviar a prendre pel cul a bona part de la humanitat, i considerant que aquesta persona té una tendència tocacollons a ser sincera i fer el que cregui, doncs força que va trigar a deixar-se anar... això si, i parafrasejant les seves paraules ningú el podrà titllar de gris, algú que ha viscut amb excessos en tots els sentits i que ha fet el que li ha vingut quasi sempre en gana, algú que ha vist la veritable cara a la vida, de com un pot passar d’heroi a antiheroi en poc temps, algú que ha vist amb quina facilitat els amics es tornen en interessats i com els confidents es tornen tot menys algú amb qui dipositar la confiança, algú que ha descobert que quan més acompanyat està algú, és precisament quan més sol s’està, algú que ha caminat per l’abisme i ha caigut be sigui per sort o per desgràcia a un dels dos costats possibles, algú que quan sigui més vell (si arriba a ser un xic més vell), podrà dir allò de: “Parlaven de mi sense parar, però cada cop que jo obria la boca es feia el silenci, possiblement deia tontades, però força tontos han de ser aquells que s’esperen a escoltar-les i que a més les publiquen, perquè el que volen no és més que com el toc de Midas les meves paraules els facin d’or...”, personalment prefereixo la gent de color que la grisa, prefereixo els somriures clars i oberts als nerviosament tancats, i els “si” o els “no” als “pot ser”, possiblement encara estigui arrelat a costums de fa segles i que el mon on vivim ha intentat pervertir i eliminar, però sóc dels subnormals que encara crec amb la paraula donada, i com a tal la valoro... i que voleu que us digui, en certes ocasions també m’ha vingut de gust (i he dit) “que la llepin i la segueixin llepant...”, ummm possiblement millor “que els hi donin i els hi segueixin donant per l’orto”...