entrada 309 (any 2)

Passejava pels carrers de la ciutat quan ho vaig escoltar, un crit trencant la nit, possiblement no hagués fet cap cas si no fos pel to del mateix, aquell crit implicava tant terror com dolor i desesperació, i aquell fet el feia un xic interessant, no em va costar arribar a l’origen del mateix recordant el que m’havien dit no feia massa “Un poble prefereix inventar-se problemes abans d’avorrir-se mortalment...” bé, en aquell fotut poble havien decidit que “inventar problemes” ho farien amb totes les lletres, feia anys que no veia un ésser com aquell, de fet creia que ja no hi havia humans capaços d’invocar-los, un fotut “pestilent” davant meu, una ànima en descomposició contínua, només podia mantenir-se viva arrancant la carn i la pell d’humans, eren morts que no volien abandonar aquest pla i aleshores s’inventaven un cos que havien d’anar reponent amb “recanvis” humans, acostumaven a ser força servicials a canvi de que se’ls hi oferís un bon lloc on obtenir el que necessitaven, em va veure tot somrient suposo que deuria imaginar que aquella era la seva nit de sort, dos cossos en una nit... possiblement ni en el millor dels seus somnis, va saltar damunt meu, l’avantatge de conèixer l’enemic és precisament aquesta, el coneixement és el primer pas cap a la victòria m’havien dit, sabia que intentaria tocar-me amb les seves mans i deixar-me com al pobre desgraciat que tenia davant meu estirat, vaig esquivar el primer cop passant per sota el seu braç, ni tan sols va veure com treia el ganivet, un cop horitzontal i va quedar cec, aprofitant el retorn del ganivet el vaig clavar en el seu coll, sabia que allò no seria suficient, un cop el ganivet clavat vaig treure la darrera part del mànec del mateix clavant-lo on hi hauria el cor, va quedar allí immòbil per després estirar els braços cap a mi, el contacte va cremar la meva pell, però no vaig poder més que somriure al veure com es desplomava davant meu, definitivament en aquella merda de poble sabien exactament el significat de la paraula “diversió” i avorrits, el que es diu avorrits no ho havien d’estar massa, estava a punt de continuar el camí quan el sac de carn i pell que havia al terra va gemegar, possiblement hagués pogut acabar també amb ell, però estava convidat a una festa i no tenia ganes d’arribar tard, “Com et dius?” li vaig preguntar, “Ludger Sylbaris” va respondre “Bé, Ludger, crec que aquesta nit hauries de buscar un lloc on refugiar-te, no crec que siguin massa segurs els carrers, coneixes algun lloc on amagar-te?” va estar un segons pensant per acabar dient “Possiblement el calabós, ningú em buscarà a allà...” “Molt bé, si et pregunten simplement digues que hi estàs tancat per una baralla, amb un tràgic final” vaig dir assenyalant el cos que hi havia davant meu, va començar a aixecar-se queixant-se de les seves ferides “Cremen!” va dir, “Bé, mira-t’ho pel costat bo... tens unes marques que pocs humans tenen, igual fins i tot podràs trobar algú interessat en pagar per veure-les”, em va mirar engegant-me a la merda sense obrir la boca, tot i que ni tan sols jo era plenament conscient de lo predictòries que serien aquelles paraules....