entrada 286 (any 2)

Com ja vaig anunciar ahir, ahir va tocar festa, i he de reconèixer que les festes tenen cada cop menys capacitat per sorprendre'm, la d'ahir passarà a la llista de les moltes que ja no recordo... grups d'humans intentant recuperar el temps perduts, comportant-se com a joves i joves comportant-se com a vells, i suposadament en la cruïlla entre els ridícul d'ambdós la normalitat, ahir tocava beure vodka i tot i que en principi només hi havia copes monomarca, una petita conversa amb la cambrera va aconseguir que al final ens servissin el vodka de sempre, i és que un ja té uns anyets per anar patint rentats d'estómac amb segons quins alcohols, vaig estar buscant la noia amb el vestit vermell, però hi havia tants vestits vermells i tantes noies que vaig decidir que qualsevol d'aquelles bombolletes de regla em serviria... se'm va fer estrany estar rodejat de tanta vermellor, vaig somriure al sentir-me com un putu virus en un rec sanguini, un putu virus pel qual encara no hi havia anticossos per parar-lo, estava prop de la barra decidint quina seria la víctima propícia quan ho vaig escoltar, un sospir, un sospir amb ressò a fracàs i a enviar-ho tot a la merda, aleshores la vaig veure, entre la sang un corpuscle negre que es movia a empentes, avançant un metre i reculant-ne dos per efecte de la massa, finalment la vaig veure desaparèixer rere una porta, la vaig seguir, els anys de mala vida fan que un tingui una facilitat pasmossa per moure's entre turbes de borratxos, un parell de vermelletes van estar a punt de fer-me fracassar la missió, però com sempre dic la curiositat és un gran mal dels vampirs, la porta conduïa a l'exterior, la temperatura havia baixat uns graus i ja no era la nit plaent que havia estat, sabia que havia d'estar allí, vaig notar la seva presència just a la cantonada que feia el jardí: “Fa una bona nit, potser un xic fresca”, li vaig dir allargant-li la jaqueta, ella em va mirar, ni un xic de sorpresa al veure'm “Et puc assegurar que aquesta nit no sóc la millor companyia” va dir, estava allí asseguda, s'havia tret les sabates i el seus peus ho havien agraït, la seva cara tenia encara restes de maquillatge i ni tant sols el rímel corregut havia aconseguit alletjar-li la mirada, “Suposo que tots ens fem grans” li vaig dir mentre m'asseia al seu costat, “I quan hem perdut el que crèiem que sempre tindríem, quan vam tornar-nos en el que som?”, vaig somriure, aquesta pregunta era eterna, la mateixa que es deuria fer en Peter Pan quan la Wendy li va dir que no encengués la llum, just quan per primera vegada va tenir por... vaig arronsar l'espatlla, “No ho sé, però tampoc crec que tingui massa importància, crec que l'important és el que fem i no pas pensar en el que podríem fer o en el que hem arribat a fer...”, la conversa va ser llarga, vaig veure sortir el sol des de la seva habitació, no era perfecte, però qui ho és?, la tenia al costat com un regal obert, ara la podia veure en tot el que era, sense pintures ni artificis per fer més atractiu el present, vaig somriure al final tots us hi veureu així, així que de poc serveix negar la realitat, al aixecar-me vaig topar amb una ampolla, havia estat una nit de Mauro, i cap vampir faria mal a algú capaç de compartir una ampolla com aquella, vaig tancar la porta deixant-la descansar, quan es despertés tornaria a la realitat i possiblement somriuria al recordar la nit, o no... però jo no vaig poder més que deixar escapar un somriure al reconèixer, que finalment el virus que era jo la nit anterior havia topat amb un glòbul blanc i no havia pogut fer cap malifeta...