entrada 296 (any 2)

Sempre hi haurà algú més fort, més ràpid o més intel•ligent, tan se n’enfot com, de bo en sigui un, sempre hi haurà algú en algun lloc millor, de fet aquesta és una de les primeres lleis vitals, la naturalesa pot semblar tonta tendeix a la millora continuada de les espècies, tot i que vosaltres intenteu a marxes forçades aconseguir que aquestes millores quedin sempre sota el control i no provoquin excessives problemàtiques, doncs bé llegint alguns blocs darrerament crec que he arribat ja a llegir a aquells que es creuen els millors, però després sorprès he trobat a aquells que ja són els millors dels millors, i després els millors, dels millors, dels millors i així fins a l’infinit i més enllà... suposo que quan algú és curtet com jo pot quedar bocabadat al llegir algunes coses o algunes opinions, i més encara quan un s’atreveix a creure que el que ho escriu, n’és plenament conscient del que està dient i que a més ho diu seriosament, aleshores és quan un s’ha de treure el barret i reconèixer que la frase de: “Que n’hi ha més fora que dins”, és del tot veritable i no només en el cas de ejaculadors precoços... fa segles estava entrenant amb un mestre, aquest tenia la fama de no haver fet mai cap combat, ell sempre deia entre somriures que no havia fet mai cap combat perquè mai havia estat atacat, un dia es va presentar un altre mestre conegut per no haver perdut cap combat en els darrers anys, i va demanar de fer un combat amb el meu mestre, aquest es va negar ja que ho considerava una pèrdua de temps, però sabia que aquell altre havia estat deixeble d’un mestre company seu, així doncs i en honor al seu amic va acceptar, els vaig veure als dos ficant-se l’armadura tradicional i agafant el shinais, vaig entendre per primera vegada el significat de la dualitat: la ira davant la calma, la supèrbia davant la modèstia, la necessitat davant la vacuïtat, el promotor del combat va atacar, el seu shinai va quedar suspès a l’aire per sortir disparat lluny de les seves mans, un sol cop i el combat havia acabat, el va tornar a agafar i va tornar a atacar, aquest cop el shinai va topar amb el del meu mestre que el va apartar i va impactar en el casc de l’altre fent-lo caure, l’adversari del meu mestre era un xic xulesc però no estúpid i va descobrir el que no hauria d’haver oblidat mai, que sempre hi ha algú més fort o més ben preparat, quan van acabar el combat el meu mestre li va dir: “Mentre tu et barallaves contra els altres per demostrar que erets el més fort, jo entrenava per quan em trobi amb aquell més fort que jo, i que queda clar que no ets tu”, n’hi ha que diuen que per evitar trobar-se’l no hi ha res com tancar-se en un lloc amagat i tirar la clau, però malauradament sé que la naturalesa té milers de formes de fer-lo arribar a nosaltres, i aleshores només ens queda reconèixer que no som tan perfectes com crèiem...