La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 1 d’octubre del 2009

entrada 284-2 (any 2)

Sembla que demà hi ha festival, i l'esperit del citius, altius, fortis torna a respirar-se, i de fet han escollit un bon lloc, a Dinamarca les noies ho acostumen a ser... amb tot em fa gràcia que els models d'aquests tres mots o aquells que es fan meritoris dels honors olímpics no siguin pas l'imatge dels humans normals i corrents, sembla graciós que els millors atletes tinguin poc d'humà, cossos perfectes per a un públic imperfecte, somnis del que es podria ser i del que no es vol o no es pot ser... això i la notícia que he escoltat avui, hi ha un estudi que diu que 3 de cada 4 currants es queixa de mal estar degut a la feina, i quin és aquest malestar?? doncs bé (agafeu-vos els matxos): estar cansat, estrès, por de perdre la feina, dolors per males posicions, problemes a la vista, ole, ole, ole, m'agradaria conèixer qui ha explicat a tots aquests el que vol dir treballar, bé suposo que en cas que estiguessin de vacances i acabessin fets una piloteta de greix, doncs aleshores es queixarien de que no es troben bé degut a les vacances, fa força gràcia tot això, com sempre tot el que us ve no us correspon per culpa dels vostres actes, tot bé de l'exterior, la culpa com sempre de tercers... ummmm, hauria de deixar d'apretar la humanitat que després se'm queixen de que sóc massa profund o repetitiu, així que intentaré canviar de terci (endavant l'orquestraaaa); ahir estava en un terrat, m'agrada sentir el polse de la ciutat, notar com passen el cotxes, com a glòbuls vermells o blancs per les venes de la ciutat com són els carrers, des d'artèries o venes amb força circulació a capil·lars força petits que porten fins al darrer racó de la mateixa, fins i tot un és capaç de detectar els tumors de la ciutat aquells llocs on res de bo s'hi pot esperar, ahir estava inspirant notant com les sensacions i els sentiments m'anaven envaint, fins escoltar un plor, no era massa lluny potser uns blocs més enllà, sé que no hi ha res més desesperant que un nen plorant, tot i que segons els moderns manuals el millor és deixar-los plorar que ja es cansaran, tot i que la gent oblida que els nens poc tenen a fer a part de plorar quan s'hi posem, vaig arribar a la finestra, encara no apreta massa el fred i la gent les deixa semi obertes, les baldes de seguretat infantils, són com el seu nom diuen per a nens, un petit moviment i uns ulls sorpresos em miren “Ets l'home del sac?”, “No, suposo que necessitaria tenir un sac per ser-ho, per cert, només un petit punt... em dones permís per entrar?”, em va observar de nou, i com a bon nen va notar que hi havia quelcom amagat en tot allò, però també com a nen va caure en l'engany més vell “Conec forces històries...”, els ulls se li van il·luminar, “Pots passar, si me n'expliques una!”, “Només una?” “No et cansaràs?” “Tinc l'eternitat per cansar-me, per cert de que t'agraden les històries” “De por!” va dir tot valent, “En saps?”, “Vaja, el tema de la por no és el meu fort...” vaig dir amb un somriure, “Tot i que sempre em puc esforçar.... ummm, hi havia una vegada”...