entrada 289 (any 2)

Vaig ser tutor del minyó forces anys, de fet fins que li va tocar anar a la Universitat, en tots aquells anys vaig ensenyar-li el que creia que en aquells temps algú hauria de saber com a mínim: un xic de matemàtiques, sociologia, llengua, història amb especial interès en la clàssica, ja que no s’ha fet res de nou des de les hores, un xic d’estudis orientals, filosofia, psicologia tan personal com de masses, comportaments socials, art i història de l’art, civilitzacions, etiqueta i protocol, idiomes, nocions de física i química així com una mica d’enginyeria, i un xic d’educació física, possiblement hagués pogut ensenyar més o menys, però el temps ens els humans és limitat i val més una justa mesura de tot que una mancança en quelcom, amb el temps fins i tot el seu pare em va semblar interessant, possiblement l’havia prejutjat malament, segurament no havia estat fàcil pujar un monstre com aquell, els hiverns havien passat i el minyó havia crescut, i jo vaig concloure que havia passat el temps suficient com per tornar el favor que devia; el mon no havia canviat massa, però els anys havien calmat la meva presència i ara podria tornar a actuar sense despertar les sospites d’abans, vaig abandonar la casa, i els anys van anar passant, em va sorprendre que uns anys més tard rebés una invitació per passar-hi el Nadal, el noi s’havia graduat en una de les universitat més importants del país i a més amb excel•lents qualificacions, i el pare havia decidit fer-li una festa, de fet no eren temps per a festes, un seguit de males collites i malalties havien deixat la població en força mal estat fent aparèixer el que només és obvi en aquestes situacions: que els rics són rics i que la resta a part de pobres poc més, vaig arribar a la casona, semblava que res hagués canviat, el majordom força més encorbat em va saludar amb un somriure “Sembla que el temps no hagi passat per vostè, senyor” “Ja veu, la cultura ajuda” vaig dir amb un somriure, vaig entrar a la sala, i els vaig veure, pare i fill, ell es va girar i va saltar damunt meu “Minyó! i l’educació que t’he ensenyat?”, es va separar sorprès, per molts anys que passessin no canviaria vaig somriure i em va abraçar, des de la famosa butaca el seu pare ho mirava tot, aquell cop si que vaig acceptar la copa, vam passar la tarda esperant als convidats, mentre esperàvem ens va arribar un avís, semblava ser que la gent del poble, cansada de sentir-se diferent als senyors, i la gràcia és que no tan sols s’hi podien sentir, sinó que en realitat ho eren, havien decidit assaltar la casa, el servei es movia nerviós, el senyor va mirar al seu fill i aleshores ho vaig comprendre, tota la meva educació havia desaparegut, anys de formació perduts per la intoxicació humana, la Universitat l’havia convertit en un home, però són precisament els homes qui moren en aquelles circumstàncies, el vell va deixar anar un bufit i em va mirar, “Suposo que tu no tindràs tants problemes?”, em va dir mentre em llançava una escopeta, sempre he dit que els pals contra les bales són una mala combinació, de fet fins i tot pel meu gust va ser excessivament breu, aviat van entendre que un no és ric perquè si, normalment ho és perquè s’ho ha guanyat a pols, l’enfrontament va durar poc més d’una hora, passat aquest temps només es sentien els crits dels ferits abandonats pels seus propis companys, la nit començava a caure i molt possiblement no l’aguantarien “Què vol que fem senyor?” va preguntar el Simon, “Doncs que et penses!” va començar a dir el minyó sortint de la casa, el seu pare el va mirar i ell va callar, mai tant ben dit allò de roma locuta, causa finita... “Deixeu anar els gossos”, va dir girant-se, “Vols una altra copa?” em va dir quan passava pel meu costa, vam passar hores parlant del passat i de com havien canviat els temps, el sopar va ser curt i va sobrar força menjar, el senyor de la casa va ordenar que si els gossos encara tenien gana s’ho acabessin, i les sobralles les portessin al poblat. Definitivament no havia estat un mal dia pensava mentre fumava un cigar a la terrassa “Minyó no hauries d’espantar a un vellet com jo...” ell va sortir de les ombres, “Sé qui ets” va dir mentre m’apuntava amb una pistola, “Minyó, minyó... no recordes que és perillós caminar per l’abisme?” “Tu ets com el meu pare, sou una rèmora del passat, gràcies a vosaltres aquest mon se’n va a la merda, sou un llast per la millora i l’evolució del mateix...” no va acabar la frase, vaig notar com es tensava el seu dit, i abans de poder acabar-la el seu cap es va separar del cos, em vaig girar observant la figura del pare “Teníem un tracte...” “I tu l’has complert vampir, sinó se’l podia educar el podies matar, tu has fet bé la teva feina, en dies com avui entenc perquè odies la humanitat, espero que això no eviti que em visitis sempre que creguis”, vaig somriure, possiblement aquell era un monstre però un monstre conscient de la seva condició, l’altre en canvi havia estat algú totalment inconscient del que era o s’esperava d’ell...