entrada 294 (any 2)

Al final vaig sortir, de fet després d’una estona ja ni hi havia tanta mala llet, de fet no es pot esperar poc més dels humans, amb tot vaig tancar la porta agraint a qui fos, la meva veritable naturalesa, no havia quedat amb ningú aquella nit era simplement quelcom entre jo i la raça humana, la super raça segons alguns creuen, vaig aparcar prop d’un bar dels que estaven de moda darrerament, abans d’arribar a la porta el Guetta ja m’estava atravessant els timpans, coneixia el local i la cambrera em va somriure al veure’m “Creia que no vindries per aquí” va dir amb un somriure mentre agafava una ampolla “Tens la copa pagada” va dir sense perdre el somriure, “Saps que t’aprecio massa per fer-te cap proposició” li vaig dir tornant el somriure “No sé si agrair-ho o lamentar-ho” va dir ella, el local tenia fama de tenir els supervivents de la nit amb les noves fornades, prop meu un grupet de jovenetes intentant demanar una copa, vaig fer un gest a la cambrera i aquesta amb resignació les va servir “Suposo que et dec les gràcies” em va dir una de les jovenetes “Què beus?” “No t’han dit mai que no hauries de parlar amb estranys?” li vaig dir “Forces vegades, però...” “Qui vol fer cas a les manies dels vells, no?” “Exacte!” va dir ella, vaig cridar la cambrera “Dos copes més...” la cambrera va mirar a la joveneta i després a mi “Cap problema?” va dir la meva nova amiga “Cap ni un...” va dir agafant l’ampolla de Stolichnaya gold, “Suposo que estaràs content” em va dir al servir-me la copa, vam estar parlant una estona, la nena no era idiota del tot, acabats els estudis amb bones notes havia anat a la capital a estudiar, uns anys de medicina i amb interessos en la oncologia, la vaig escoltar veient que hi havia una veritable professional rere aquella nena, després de la segona copa, em va dir que havia de marxar, la vaig mirar, hi havia una brillantor en els seus ulls que indicaven que mentre ella deia “Marxo” el seu interior deia “Però no sola”, em vaig oferir a portar-la a casa, no va caldre que em preguntés si volia fer la darrera copa a casa seva, “Puc entrar?” vaig preguntar al portal de casa seva “És clar!” tenia un pis força arregladet “Fica’t còmode” em va dir ella mentre es perdia pel que deuria ser la cuina, em va sorprendre mirant una fotografia on sortia ella amb una sèrie de malcarats de poca edat “Has estat mai al Perú?” em va preguntar, “Fa molts anys” li vaig dir acceptant la copa que m’oferia, aleshores vaig veure una brillantor especial en el ulls d’ella, vaig beure un glop de la copa acostant-me a ella “No voldria que pensessis que invito al primer que conec a casa...” va dir ella “Poc importa” vaig dir amb un somriure “Possiblement pocs dels que invites et reconeixeran que et volen matar... i no de plaer precisament”, ella va somriure trigant un instant a entendre l’abast de les paraules, la cara li va canviar, va llençar el peu cap endavant obtenint premi, em va costar uns segons agafar aire, temps que ella va aprofitar per sortir per la porta, vaig somriure al pensar el divertit que seria aquella nit, vaig sortir rere ella i la vaig trobar en el passadís em donava l’esquena, rere d’ella la cambrera “Ja vec que ets incapaç de caçar una lleona...” allí estirada amb un toll de sang que anava fent-se gran semblava una gosseta, “És teva” li vaig dir a la cambrera, “Aquesta nit has estat millor que jo...”