La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 23 d’octubre del 2009

entrada 307 (any 2)

Ahir llegint alguns posts vaig recordar un fet que em va passar no fa masses dies, els humans teniu la mala costum d’apagar-vos amb una celeritat que a vegades mareja a aquest pobre vampir, no sé el temps que feia que m’havien convidat a la seva boda, potser encara no ni tan sols deu anys, pensava quan vaig rebre la seva trucada, després de despenjar i escoltar la seva veu vaig somriure al pensar que igual teníem festa de divorci, però no, el que podríem haver tingut era una festa de viduïtat, no sé encara per quina senzilla raó algú va decidir provar empíricament allò que davant un xoc frontal pocs en surten de vius, vaig anar al tanatori i vaig oferir el condol tot i que poc m’hi anava a mi, havia acompanyat a una coneguda que els coneixia més, així que mentre deixava anar alguna que altra llàgrima i anava articulant frases d’aquelles que tothom té apreses i mai vol dir, em vaig excusar per anar a fer un cafè, després del primer glop vaig somriure pensant que ja us podríeu morir més sovint, aquell cafè estava de collons, suposo que en llocs com aquell el temps es torna relatiu i els cambrers es prenen el seu per fer un cafè, cafè, però com sempre, un està tan a gust fins que arriba un subnormal i ho trenca, vaig escoltar com em saludaven al girar-me el vaig veure, el nou vidu estrenant la seva condició sota l’estricte trajo negre, aquell tipus que havia assegurat per activa i passiva que mai en portaria cap, aquell tipus que tan deia i tan demostrava en aquells moments, “No som res” va dir mentre s’asseia al meu costat i demanava un altre cafè (segurament ell ja sabia lo bons que els feien), “En això tens raó”, vaig pensar “No ets res”, “Com?” va dir, “Merda” vaig pensar i aquest cop sense que els meus pensaments fossin en veu alta, possiblement explicar a aquella merda d’humà el que és una pèrdua pot semblar una pèrdua de temps per algú que ha perdut milers de vegades als éssers apreciats, per algú com ha vist com la mort s’ha presentat amb tantes disfresses que sempre penses que no en pot haver una de nova, i acabes per rendir-te a la seva macabra capacitat per sorprendre, de fet he vist més vegades a la mort que forces d’aquells que es diuen amics meus, i sempre he notat la seva fredor a l’esquena així com les seves paraules “Encara no et vinc a buscar a tu...”, vaig agafar aire, “Saps?, diuen que el que es lamenta no és la mort pel que fa a l’altre, el que és lamenta és la pèrdua d’algú que era precisament algú per a nosaltres, però sempre des del punt de vista egoista, un no lamenta que s’hagi mort aquella persona, un lamenta que ja no es podrà fer tot el que es feia amb aquella persona, fins i tot n’hi ha que maleeixen que marxin sense permís, hi ha moltes persones que no són més que allò que els altres són, i sinó simplement pregunta’t: sento que ella no hi sigui pel que ella no podrà viure o per allò que jo ja no podré viure amb ella?, si ella ja no estigués amb mi, em sentiria de la mateixa manera?, si l’odies, em sentiria de la mateixa manera?, si fos una desconeguda, em sentiria igual?, possiblement algú dirà que tot depèn dels sentiments que hi hagués vers l’altre persona, jo crec que simplement són excuses, el dolor és directament proporcional al que perdem, i quan perdem quelcom poc hi tenen a veure els sentiments tal com els enteneu, hi ha quelcom més fosc i personal al darrera...”, es va acabar el cafè i em va mirar, “Saps, havia pensat en que podries haver dit algunes paraules, ja que ella i tu sempre semblàveu tenir certa complicitat, però... crec que no seria el millor”, vaja mira que podria haver explicat el que fèiem aquells caps de setmana que ella li deia que anava a veure la seva germana...

1 comentari:

Nets de Junh ha dit...

I quan hi ha una malatia terminal? és millor que marxi?que visqui?,el dolor és igual?,evidenment el dolor es proporcional al que perdem com són proporcionalment els sentiments que hi ens uneixen.
Autentic post.