entrada 308 (any 2)

A vegades ens demanen cosses que no volem fer, però la nostra existència en aquest mon ens obliga a donar algun servei de tant en tant, una de les darreres vegades em van donar un encàrrec i un bitllet per la Martinica, Saint-Pierre m’estava esperant de fet en aquells temps els viatges requerien del seu temps, res a veure amb el que tenim ara, amb tot també tenia els seu costat positiu, aquests viatges et permetien de pensar i planificar el que s’anava a fer, l’encàrrec de fet m’havia sobtat un xic, semblava ser que algú s’havia pres seriosament el nom que donaven a la ciutat “el petit París del Carib” i havia anat fent allò que portava fent-se segles a la París europea, tot i que obviant el fet que una merda de ciutat de 30.000 habitants poc té a veure amb una capital que sobrepassa els milió de persones, segons les notícies que tenia hi havia una fetillera qui s’havia amagat en aquella ciutat i qui havia exterminat alguns dels germans de foscor i ara s’havia centrat en la població, i com en tot en aquest mon hi ha uns equilibris que cal mantenir, així que tenia l’encàrrec d’esbrinar com havien anat les cosses i posar-hi una solució, tenia notícies que podria tenir una certa ajuda, tot i que m’havien recomanat que només l’utilitzés en cas d’extrema necessitat, la ciutat era com totes les del Carib on he estat, dies calorosos amb una humitat exacerbada i unes nits on tot s’enganxa i on un s’ha d’esforçar força per aconseguir beure la sang amb condicions, vaig deixar el vaixell hostatjant-me en una casa franca, de fet tot i els segles que han passat hi ha cosses que no canvien, encara avui en dia, davant de qualsevol feina el primer que es necessita és una zona franca on un pugui acabar de donar els darrers tocs al pla i on un es pugui refugiar un cop acabada la feina, des de la finestra mirava les vistes, no menys d’una desena de vaixells amarrats al port trancaven el blau del mar, la ciutat tot i la poca població tenia una vida que formiguejava per tots els carrers, i més enllà del que veien els mortals que hi vivien hi havia quelcom fosc un perill que només els que eren com jo notaven, vaig aprofitar la nit per fer el primer mos provant el menjar local, sempre va bé canviar de cuina, i portava forces mesos només amb la francesa, vaig caminar pels carrerons, recordant i explotant la poca informació que tenia, semblava ser que tot havia començant amb l’arribada d’una francesa procedent del continent, així doncs el primer que s’havia de fer era veure qui era realment aquella dona, i la sort o la desgràcia havia fet que rebés una invitació pel ball de disfresses que havia organitzat, i és clar no era qüestió d’arribar i fer un lleig...