entrada 293-2

La història l’escriuen els vencedors, avui estava discutint sobre aquesta premissa, de fet fins i tot s’han ofès bastant quan he comentat que la propera gran festa que celebraran representa l’inici de l’extermini i l’holocaust per una bona part del que era la població indígena de cert lloc, com podeu suposar m’he tingut d’escoltar de tot, fins i tot algú dient que la meva opinió no era més que una deriva nacionalista plena d’enveja (suposo que aquest no sap que el descobridor era nat de Tortosa, o això diuen, que allí controlen força el tema dels ous...), amb tot els segles que m’han ensenyat que el millor en aquests casos es acabar-se el cafè fer un somriure i marxar, la meva ment ha anat força enllà, fa més de cinc cents anys en qualsevol dels molts pobles que he assaltat i destruït, en recordo un en especial, portàvem dies de setge i això ens havia alentit la marxa, l’oficial de l’exèrcit no tenia massa paciència i em va cridar, “Suposo que ja t’ho deus imaginar, estic segur que Deu no vol que ens parem en aquesta merda de poble i no realitzem la seva voluntat...” vaig somriure, com si a Deu li importés aquell poble, si ni tan sols ens importava a nosaltres, i un altre cop una guerra en nom de Deu, posteriorment es va destapar el llautó i les guerres es van fer per ideals, total molts noms per amagar la veritable puta responsable de les guerres, l’economia i el desig de tenir més i durant més temps, els recursos són limitats i a més, rarament propensos a ser repartits... el poble no era massa gran, possiblement no sobrepassaria els dos mil habitants, amb tot ben fortificat i l’alçada de les seves muralles cobria amb escreix la potència dels nostres canons, “Saps que espero de tu, com a bon soldat de Deu... la teva missió és facilitar el camí...” vaig somriure “Això ja saps els que implica, un cop oberta la caixa dels mals res de bo es pot esperar”, “Tu fes la teva feina”, aquella mateixa nit jo i deu germans més de la foscor van assaltar la ciutat, vam donar a algú dos mil ànimes, l’endemà la ciutat estava en silenci només trencat pel soroll de les portes quan es van obrir, pocs dels soldats es van aventurar a entrar i els que ho van fer cercant riqueses van sortir després de tan sols veure l’inici de l’espectacle, els meus germans de nit es van acomiadar donant-me les gràcies d’una nit com aquella, tota la sang, totes les dones i homes, nens i nenes i vells que un pugui desitjar per matar, van marxar amb un somriure i dient que recordarien aquella nit força temps, passats els anys l’oficial de l’exèrcit va esdevenir emperador, i en la seva biografia es diu que aquell poble estava ple d’heretges i homes i dones que faltaven a Deu qui els va castigar en una sola nit tornant la pau i la tranquil•litat, amb posterioritat s’ha dit que les tropes van assaltar el poble de nit i els habitants van fugir, boniques explicacions per amagar que simple i planament hi va haver una carnisseria, on la carn humana va cotitzar a la baixa per l’excés d’oferta que hi havia, com sempre la història no la va escriure cap dels morts, només la va escriure algú que escoltava als vius que havien guanyat, així que quan penseu en el que us han dit intenteu descobrir qui ha dit inicialment allò que preneu com a dogma de fe...