entrada 299 (any 2)

Un emperador xinés sempre feia la mateixa pregunta abans de segellar una aliança “No em diguis qui són els teus aliats, sinó qui són els teus enemics...” passats forces anys vec que encara funciona força bé aquesta premissa, de fet una aliança s’ha de valorar pel que ens pot aportar tant en el bon sentit com en el dolent, amb tot, observo que la gran majoria de blocs que visito l’apliquen d’una forma peculiar, sobre una base de crítica s’obté la resposta d’aquells que pensen com ells i en alguns casos dels que no hi pensen tot i que aquesta n’és una minoria, somric al veure que les intrigues de palau i les navallades traperes, són canviades per les intrigues del ciber espai i els comentaris donapelcul en alguns blocs, algú dirà que és una altra realitat, però jo crec que és la mateixa realitat que ens toca viure el dia a dia, quan no hi ha distàncies i resulta més fàcil escriure que aguantar-se un pet acostuma a passar això... perles odoríferes de primera qualitat per ser llegides i despertar un somriure pel matí, comentaris que fan pujar encara més el clímax del tema, i fins i tot entrades com els pets de monja, que no es fan presents fins una estona de ser llegits i ens porten a dir allò de “Però que cabron!” (ja sé que és cabró, però jo sempre acabo dient cabron com els RHCP), fins i tot i en alguns casos, aquests relats gasosos penjats en un èter universal acaben per condensar-se, i amb un xic d’esforç es materialitzen davant nostre per quedar allí presents i fer-nos somriure cada cop que el seu flaire ens arriba, amb tot i com sempre, no falten els políticament correctes que intenten amb els seus olors artificials de happyflowerneohippyalpujarrense d’intentar treure tots aquests flaires molestos i lletjos (tenen costum a dir aquest mot, lleig, lleig, tot és lleig o discordant o fins i tot dissonant amb un entorn d’etern equilibri...), el que no saben aquests és que aquests intents sempre acaben com en el cas de les franceses... que per molt perfumades que vagin, un cop nues un diu allò de “Mon dieu!! Ara sé com és que són els inventors del fourmage! i de gran part dels perfums!”, per cert que vaig quedar bocabadat, i mira que som lletjos els vampirs quan hi quedem, davant un anunci de perfum, i total perquè després em diguessin que era la Kate Moss... i jo que sempre havia dit que la tipa aquella era lletja de collons, aisss que fàcil és parlar quan sé sap que d’aquell plat no en menjaràs... per cert, i ja que és de matí us deixo un acudit (dolent!), per tal de despertar uns somriure, hi ha dues impressores, quan un paper cau entre elles i una li diu a l’altre “Tengo la impresion que es tuya...” sense paraules... per cert, i per acabar amb el tema de les olors, no entenc aquest interès per tapar-les o vilipendiar-les, quan al final tothom en té, i tothom acaba per: cagar-la, cagar-se en tot i fins i tot que li caguin damunt, un veritable mon escatològic aquest on vivim, en fi com deia aquella "poti, poti" mentre jugava amb un bastó i una caca...