entrada 298 (any 2)

Avui tocava fer el cafè amb un vell conegut, de fet feia temps que no l’havia vist i es podria dir que per ell al igual que en el meu cas no passa el temps, mentre l’esperava he perdut la mirada per la cafeteria, al costat una taula d’executius perdent la vista i altres coses amb la noia que hi havia a la barra, aquesta els anava mirant de reüll deixant anar algun que altre rebuf de tan en tan, suposo que aviat prohibiran el mirar les noies, per evitar que es considerin mers objectes de decoració, el mon acostuma a ser així d’estúpid, les que es fan veure odiant ser vistes i les que no desitjant ser-ho, suposo que es deu a allò que tothom vol el que no té i no dóna importància al que es té, segurament si a les maques se les acabés per no mirar, aleshores demanarien la seva quota d’atenció, si al final tots teniu el vostre cor... el meu company ha entrat i després d’una llarga conversa amb la cambrera s’ha assegut a la taula “Tu sempre amb els teus cois de cafeteries... que no em podia prendre nota si no estava a la taula! ni que fos el col•legi...”, he somrigut “Jo també m’alegro, i no tothom té els teus modals...” la cambrera es va acostar, deixant el cafè i demanant disculpes pel malentès... “Veus, una noia servicial” “Servicial?, una kaffir” ha dit el meu amic escopint aquesta darrera paraula, la meva ment ha anat forces any enrere al febrer del 1881, mirant al Jonas tinc de reconèixer que hi ha gent a qui el temps canvia físicament però no mentalment, i en el cas d’ell on el temps poc l’havia canviat implicava unes idees força fixes, “Ja tornes a pensar en el passat?” em va dir amb un somriure “Segur que recordes el 1882!”, “Era el 1881” vaig dir amb un nou somriure, “Veus, el dolent de tenir tants anys viscuts és que en tens més per equivocar-te quan els vols localitzar, això o que pot t’importa el que va passar en aquell fotut any”, bé, suposo que per algú que va perdre totes les seves terres, si que hauria de tenir almenys un record de la data, de fet veient la cambrera no vaig poder més que donar la raó al meu amic, no sé en quin precís moment l’educació i les bones maneres han esdevingut un servilisme que em posa dels nervis, i el problema és que mentre l’educació i les formes són quelcom inherent i que externalitza l’interior el servilisme no acostuma a ser més que la pantomima que fan alguns per intentar demostrar el que no són, o que fan d’altres de forma obligada i aquests tenen clar que algun dia pagarem per això... fa anys vaig acompanyar a un gran senyor amb el seu fill en un acte de vassallatge d’una ciutat, just abans d’arribar tots els canons de les muralles van disparar alhora, el seu fill es va espantar i va mirar al seu pare aterrit “T’han espantat els canons?” va preguntar el senyor, “Si” va respondre el fill, “Doncs no pateixis, ja que el soroll indica precisament que no caldrà que ens espantem quan estiguem més aprop...”, amb els segles la gent ha oblidat precisament el motiu de les salves a l’honor d’algú quan arriba a un lloc...