entrada 309-2 (any 2)

Trobar la casa no va ser complicat, de fet era l’única casa amb excessos de llum i música, un cop a la porta i després de dir el nom em va tocar esperar per verificar si era dels afortunats, en aquelles èpoques i sobretot en aquella zona sempre que els senyors feien una festa la resta del poble (que podia), l’aprofitava, de fet els excessos eren tals que la música envaïa bona part dels carrers a tocar que s’omplien de gent qui aprofitava l’avinentesa que se’ls oferia, després d’una moment un criat se’m va acostar amb un somriure, just al arribar a la meva alçada una noia es va anticipar tallant-li el pas, “Ja m’encarrego jo del senyor” va dir deixant anar un somriure que va competir amb la il•luminació del saló, “Et conec?” no vaig poder més que preguntar, notava quelcom familiar en aquella noia que no podia encaixar, “No crec senyor, m’han comentat que és la seva primera visita a Saint Pierre”, vaig afirmar tot i que sense perdre la sensació que no era la primera vegada que ens creuàvem, la casa era gran i com en tota bona festa que es apreciés s’havien anat fent infinitud de festes alternatives dins de la principal, la meva acompanyant es va oferir a fer-me d’amfitriona fins que em sentís a gust, suposadament la seva feina era oferir-me tot allò que pogués necessitar, vam anar passant per diferents sales vam creuar un ampli passadís fins arribar a una part de la casa on els convidats no eren tan freqüents, havíem deixat enrere força part de l’imaginari popular de disfresses i a cada nou pas un es preguntava si realment les disfresses dels allí presents ho eren o en realitat no eren més que la veritable imatge dels presents, davant nostre hi havia unes escales, la meva acompanyant es va excusar tot dient que ella havia arribat fins on podia “Els meus dominis són més terrenals va dir” i de nou vaig veure quelcom familiar en la brillantor dels seus ulls “Les alçades són pels altres, de bon segur que trobarà un altre guia senyor”, un cop va marxar va aparèixer un dels goril•les de la illa qui després de demanar el meu nom de nou es va excusar tot dient que no era esperat en aquella zona, vaig agafar aire deixant anar un somriure que el ximpanzé no va entendre, segurament entendria força millor el que anava a passar quan algú el va cridar, baixant per les escales vaig veure un noi jove, possiblement encara no havia arribat a la trentena, el homínid que tenia davant va desencaixar el gest entenent que havia comés un gran error: “Ho sento, espero que perdoni el comportament del servei, no sap com costa trobar bons servents”, va fer un gest i automàticament i sense saber d’on havien sortit, un parell de goril•les encara més grans van rodejar al primer tot emportant-se’l d’allí un tercer amb un xic més de llum als ulls va agafar la seva posició, “Si em vol seguir l’acompanyaré a les “alçades”” va dir mentre començava a pujar les escales, un cop a dalt i després de caminar per un passadís amb els retrats de tots els senyors de la casa es va aturar davant una porta “I la senyora?” vaig preguntar “Com?” va respondre el meu guia, “Només he vist quadres amb el senyors de la casa, no n’he vist cap de les senyores...” ell va somriure “Suposo que si gossa ser tan franc amb les preguntes ho puc ser amb la resposta, la senyora creu que els quadres són un record dels que no hi són i ella encara hi és” va dir amb un somriure mentre obria una porta, no vaig poder més que pensar que darrera meu havia deixat no menys que quatre generacions de senyors...