entrada 311 (any 2)

Umm, a veure per on anava, crec que vaig acabar en que em van obrir unes portes i havia deixat enrere bona part dels anteriors marits, allí a dins la festa havia arribat a un nivell difícil de superar, les cambreres anaven vestides amb gases que poc o res tapava de la seva anatomia, i els convidats tot i les disfresses no eren més que àvids caçadors a la recerca de la peça perfecte, fet que si al natural és complicat per no dir impossible allí era del tot possible, els excessos de perfecció sempre han tingut la fotuda costum de posar-me nerviós... “Bona nit, Sr... bé, suposo que el nom deu ser el de menys” em vaig girar, ni tan sols l’havia vist sentit, i el terme “sentit” agafava tota l’amplitud possible del mot, vaig forçar un somriure intentant no demostrar que allò ja havia començat amb mal peu “Possiblement no hi ha res més estúpid que preguntar el nom d’algú en un ball de disfresses”, vaig contestar recordant que davant una obvietat com que tots dos sabíem qui era jo, i que volia en realitat, una sortida còmica i resultona igual em permetia guanyar un xic de temps: “De fet, si que vaig disfressat, de vampir, però no li digui a ningú” ella va arrufar al nas, “Hauria de saber que no s’ha d’abusar de les sortides fàcils, la primera m’ha fet gràcia, a partir d’allí, només li queda el cansar-me, i de fet no ha estat massa original triant la disfressa” va dir fent un gest, aquests si que els vaig veure venir, justament tots els que m’havien precedit s’havien materialitzat davant meu, “Sap esperava que enviessin a algú.. no sé, algú de més alçada” “Doncs miri que..” ella em va posar el dit a la boca “No faci cap acudit amb la seva alçada física si us plau”, “I amb l’alçada horitzontal?”, va deixar anar una rialla agafant-me pel braç “Sap, està guanyant números, per moment, li ve de gust una copa?” no sé el temps que vam passar junts, però la nit va anar corrent, va ser quan va començar a sortir el sol que va dir “Bé, com totes les festes aquesta arriba a la seva, fi, i ha estat un plaer tenir-lo com a convidat, tot i que...”, “No és massa cortès que el convidat vingui a matar a l’amfitriona...” va somriure “Doncs, la veritat no massa i menys si jo sóc l’amfitriona, suposo que ens tornarem a veure, no crec que hi hagi lloc al cel per cap dels dos”, vaig tornar a sentir com aquells que havien estat com jo s’acostaven, un total de quatre, mai m’he preguntat si algú mereix o no morir, com deia aquell jo només agilitzo l’entrevista entre Deu i l’interessat, no ens paguen per jutjar o qüestionar, vaig somriure “Suposo que aquest deu ser el comiat” “Vol dir alguna cossa més?” “Esperim desperta...” ella va començar a somriure tot tallant el gest a l’entendre el que anava a passar, possiblement si hagués viscut menys i no s’hagués fiat tant de la seva sort ho hagués vist abans, però no hi ha ningú perfecte i tothom acostuma a cometre errors, el ganivet va sortir cap a ella, un moviment al meu costat i un dels meus antics germans s’hi va interposar, ja només en quedaven tres, ella va tornar a somriure sense entendre res, ja ho diuen que a les rosses cal explicar-lis tot almenys un parell de vegades, vaig tensar els braços tot doblegant els canells i resant que funcionés, vaig notar com el vidre es trencava i com un líquid anava envaint el meu organisme, una onada de calor em va assaltar, tota l’habitació va anar movent-se a una velocitat increïble, semblava com si l’espai i el temps s’haguessin separat, m’ho havien advertit, duraria poc, el viatge començava ara, vaig llençar-me contra el primer, sense perdre de vista l’estrany somriure d’ella, el primer ni tan sols va poder reaccionar, un cop a l’esternó seguit d’un altre a la mandíbula per acabar amb un gest circular trencant el coll, abans de que caigués un altre segell es clavava al seu pit, el segon va veure com queia el company però tampoc tenia velocitat, tothom es movia fotudament lenta, amb tot va estirar el braç per agafar-me, va projectar-me com jo esperava, vaig rodolar per la seva esquena, però enlloc de sortir disparat cap endavant vaig canviar la direcció quedant de peus davant d’ell, ara era jo qui tenia el seu coll a la meva espatlla un cop sec i aquest es va partir, un altre segell i ja només quedava el primer, vaig veure com es llençava cap a mi atacant-me amb el ganivet que havia llençat al començament, vaig esquivar el cop descendent, ell sense parar el va tirar de nou cap endavant, el vaig esquivar fent pressa del seu braç un cop sec i aquest es va partir, pràcticament no va dir res, era un tipus realment ben entrenat vaig pensar mentre somreia, és fotut que sempre se’n vagin els millor, vaig recuperar el ganivet i el vaig clavar al coll, ja no quedava ningú i encara tenia la sensació que tot anava lent, em vaig girar cap a ella, ella semblava ser la única que tingués una velocitat normal “Saps?, crec que no t’he valorat com calia, amb tot, et voldria preguntar, saps que és el que corre per les teves venes?” vaig fer dos passes més cap a ella “No?, no t’ho han dit, ni tan sols ho intueixes?, de fet que millor que enviar un subnormal a fer una feina com aquesta... com se sent al haver tastat l’or dels deus?”, vaig frenar i ella va continuar “Tens a les teves venes la sang del Deus, ara res està fora del teu abast ni tan sols el recuperar la humanitat que un dia et van prendre...” “I qui t’ha dit que vol tornar a ser un humà?” no va poder ni reaccionar, de fet ni tan sols jo havia vist res, ella va canviar la cara intentant entendre qui l’havia mort, el seu cos va caure al terra i darrera seu va aparèixer la servent que m’havia acompanyat al pis inferior, aleshores i sota l’efecte del que circulava per les meves venes vaig veure la seva veritable naturalesa, era la persona que m’havia convertit en el que sóc, vaig intentar avançar però una mà m’ho va impedir “Aquest no és el lloc i ens toca marxar”, darrera meu el jove que m’havia guiat en el pis superior “La feina s’ha acabat, i no del tot malament”, la servent se’m va acostar “Saps, mai has estat dels meus preferits, a vegades em pregunto si no hagués pogut fer quelcom més divertit que crear-te, però mai m’ha faltat un somriure al veure’t, espero que no triguem tant la propera vegada, i ara hauries de marxar...”, la resta és història, a primera hora del 8 de maig del 1902, la Montagne Pelée va entrar en acció, amb una erupció que va matar tota la població de Saint Pierre 30.000 ànimes que algú va guanyar o va arrancar d’aquest fotut mon per tapar el que de debò hi havia, de fet els Deus tenen un toc especial per fer operacions de “neteja”, i després encara es queixen quan nosaltres fem un “search & destroy”, les cròniques diuen que només van sobreviure tres persones, un pres que estava tancat en un presó i altres dos desconeguts, i així va ser com la ciutat coneguda com el Paris del Carib va esdevenir la Petita Pompeià del Carib...