entrada 168 (any 2)

Ahir estava fent un cafè amb alguns humans per qui sento un xic de respecte, almenys són d’aquells amb qui es pot parlar, i recordant els darrers cafès que han durat el que ha trigat el cafè en ser servit, desfer-se el sucre i ser begut, hem sentia un xic cofoi de veure com no tot està perdut, observo aterrit com les tertúlies on no es tracta cap tema en profunditat i on es parla de tot, han caigut en desús ara els cafès serveixen perquè ens expliquin els darrers triomfs a nivell econòmic o les vagines provades i mai gaudides, suposo que deu ser cosa dels anys i de la necessitat de sobresortir que teniu els humans, però que hi farem, estàvem en plena discussió sobre una cita llatina que sempre em fa somriure “si vis pacem para bellum”, de fet sempre he estat l’únic que ha defensat la seva vigència en qualsevol discussió, el que em permet de tenir un argumentari força treballat, estàvem ja en el tercer cafè i en la justificació de si les necessitats individuals eren superiors a les col•lectives, o quan la col•lectivitat pot prescindir de l’individu quan la vaig veure, estava al mig del carrer, l’estat era lamentable i es notava que Baco havia decidit visitar-la aquella nit, aleshores la vaig sentir cridar “El gris us cau molt bé”, tot al seu voltant eren riotes, els seus joves amics no entenien cap de les seves paraules, hi ha graus d’embriaguesa i ella era una de les maleïdes a qui l’alcohol torna més despertes, l’alcohol li feia treure molts de prejudicis i de les venes que ens tapen els ulls o més ben dit ens tapen la boca, el meus tertulians la van mirar somrient, l’entenien tots hi havien passat per allí, els amics de la noia li van girar l’esquena avorrits o molestos per la sinceritat d’ella... “No hi ha preguntes sense respostes, sinó que hi ha respostes mal formulades” va dir algú, em vaig excusar aixecant-me. La noia estava allí sota la pluja amb la brillantor als ulls que dóna l’alcohol el mon ja no era el que havia vist al sortir de casa, el mon era molt diferent, vaig veure el tirant del seu vestit i una foscor en el fons dels seus ulls “Has estat mai en la guarida del conill?” li vaig preguntar “Tens una pastilla vermella” va dir-me ella, “No només una eternitat per respondre” vaig contestar, “Tot i que un cop s’accepta no hi ha marxa enrere”, la vaig agafar de la ma i la vaig portar a la nostra taula, òbviament ens haguessin pogut acusar de rebenta cunes, els allí presents sumàvem forces anys, i davant nostre algú que havia acabat de trencar els setze i a qui li havien trencat quelcom més aquella tarda “Qui sou?” va dir ella mentre s’asseia, “Una pandilla de grisos” va dir en Jacques picant-li l’ullet “On estàvem... ahhh si, decidim els nostres interessos o aquests ens decideixen a nosaltres? Podem decidir el que volem ser? O aquelles facultats del que podem ser són les que al final ens porten al que som?” “Jajajajaja, potser vas un xic fort per ella no?” “Bé, la madame, sempre es pot aixecar i tornar al seu...” “Vull la pastilla vermella” va dir ella acabant-se el meu bourbon... No conec com serà el final, i de fet tampoc m’interessa, però em va demostrar que no tot està perdut, i que a partir d’ahir necessitarem una cadira més en el fins ara club masculí de la darrera pregunta...
yong neng hua, hao zhuan