entrada 157 (any 2)

A vegades també ens toca pagar algun servei, no és el que acostuma a ser, però com em van dir una vegada tots restem lligats pels nostres actes, m’havien dit que la lluna ennuvolada havia tornat a desaparèixer, inicialment no anava amb mi aquella història, pertanyia a ordres que ja havien acabat l’espai de les seves biblioteques amb llurs gestes molt abans que jo ni tan sols aparegués per aquest mon, però com ells diuen a vegades un mercenari permet d’actuar de forma més ràpida i precisa que no pas un cos organitzat, i òbviament tot i ser més car no compromet tant. El pobre del Jimmy havia intentat escapar, a vegades m’agrada jugar a fet i parar, veure com el ratolí intenta fugir pensant que la immensitat del laberint el podrà salvar, ni un mon sencer hagués aconseguit fer-me perdre el rastre d’aquell ratolí. “On és?” silenci.... notava la seva respiració entretallada, el suor baixant per la seva cara amb les gotes saltant de pel a pel de la seva cara, els ulls fora de les òrbites i l’olor a por... “no respondràs?”, sabia que anava a morir, la pregunta era quan trigaria, vaig colpejar el seu pit amb el palmell de la ma i els meus dits van travessar la poca roba que portava clavant-se en la carn, va cridar, però que era un crit més en aquella ciutat, vaig tancar els dits i el vaig aixecar de terra, el dolor ha de ser el just, per fer-se notar, però no per fer perdre els sentits, vaig afluixar la pressió quan els seus ulls s’anaven entelant, apretant acte seguit, va tornar a cridar “Benvingut de nou...” la segona ma va travessar la poca armadura que la pell era pel seu cos, va escupir-me un xic de sang, un bon premi vaig pensar, em mirava incrèdul com si el que li estava passant no anés amb ell, vaig tancar la segona ma i el crit va ser encara més alt, suposo que mai havia experiment el que se sent quan li trenquen una costella a algú des de dins del propi cos...”Puc continuar una estona més, segur que cap Deu ha fet tantes Evas de tu com per deixar-te sense costelles, i t’asseguro que un cop deixi les flotants enrere la cosa anirà a...” un moment, perquè aquell imbècil no deia res, perquè tenia las vista fixada, no estava mort però... em vaig ajupir just per veure com quelcom em passava per sobre, el pobre Jimmy va quedar clavat a la paret, un trist Jesucrist que no tenia per la fusta horitzontal. Tot i la rapidesa el segon em va fregar i em va costar de no cridar, no eren uns qualsevols aquells, tres figures estaven a l’entrada del carreró, i només dos atacs, el tercer no es va fer esperar, el vaig deixar venir i en el darrer moment vaig saltar, com si un gegant m’hagués agafat pels peus vaig caure, però era el que esperava, tota força és controlable si es sap dirigir, quan vaig notar el terra vaig projectar-me cap endavant, el primer ni ho va notar però el seu cap lliure de lligaments va poder veure la imatge de tot plegat des de força alçada. El segon va intentar atacar-me de nou, però no havia tingut prou temps per recuperar-se, vaig poder evitar el seu atac, vaig agafar-li el canell, un gir ràpid i la seva ma va quedar morta, la meva altra ma va colpejar el seu colze mentre feia palanca amb la primera ma, l’articulació del colze i de l’ombro van saltar, era bo, força bo, ni tan sols un crit, però la pressa és mala consellera, vaig esperar un instant per escoltar l’encanteri del tercer, just quan el deixava anar vaig tirar el seu company contra ell, aquest no el va tocar, va quedar suspès davant del tercer per acabar convertint-se en una bola de foc. Vaig aprofitar per passar de llarg i ficar-me a l’esquena del tercer “Bon intent, tot i que m’has fet venir gana...” no va cridar... de fet millor, sempre he preferit menjar sense escàndols. I la lluna ennuvolada encara estava perduda....