entrada 143 (any 2)

Ningú és allò que podria ser realment, moltes vegades els humans no sou més que el que us deixen ser, no he vist mai una societat tan capadora i restrictiva vers el que es podria ser tot sota la justificació de la necessitat d’una normalitat, una situació que us sigui còmoda i controlable, una situació a la que estigueu preparats i on les sorpreses siguin les justes per tal de fer-vos somriure però no molestar-vos massa, la normalitat passa a ser la pauta de conducta pels humans, una sèrie d’actes que es van succeint al llarg de la línia temporal i als que no podeu faltar ni fallar, i el resultat és no semblar o ser estrany, aconseguir mantenir-se dins de la línia de la normalitat i el bo del assumpte és que tot i desitjar la normalitat no pareu d’admirar aquells que sobresurten de la normalitat sent especials, i així doncs en que quedem? Normalitat o no? Sorpresa o vida planificada?, sou una raça de contradiccions, i de mentiders que mouen la realitat al gust per tal de justificar i demostrar que els seus actes són del tot nobles, però no he vist mai a cap humà que sota la necessitat o un desig extrem no tingui tendències de moure i pervertir la realitat per tal que aquesta s’adapti i justifiqui els seus actes, diuen que els actes dels homes no mereixen ni el premi del cel ni el càstig de l’infern, bé si voleu que us sigui sincer crec que els actes dels homes no mereixen ni el càstig ni el premi dels altres homes, els actes no han de buscar cap conseqüència, els actes s’han de fer sota la creença que són el millor que podeu fer, i després ja us tocarà patir o gaudir-ne de les conseqüències que dels mateixos se’n derivin, a vegades no és important fer milers de kilòmetres en avions o ni tan sols poder anar a la Lluna, l’important no és on arribeu l’important és que hi arribeu per vosaltres mateixos, he observat al llarg dels segles a molta gent que segons ells han “traspassat els límits”, uns passos fora de la línia, una excursió a la zona fosca, un passeig on no hi ha normes ni regles, i molts han tornat però ningú resta igual, sempre he girat l’esquena a aquesta gent i m’he quedat amb el que meravellats amb el que han vist decideixen dibuixar un somriure... aleshores aprofito per ficar-me darrera seu i recordar-lis que ja poden córrer, ja que la resta dels humans es senten nerviosos davant aquests personatges i tenen una tendència natural a eliminar-los sota l’excusa d’un mon millor, no es suporta l’estrany o el diferent i em pregunteu encara com és que el que som com jo ens amaguem dels humans?, bé creiem que hi ha regles per damunt de les vostres i que ens permeten de decidir que fer sense necessitat de que ens digueu si són decisions bones o dolentes, de fet ja en teniu prou en patir els nostres actes.....