entrada 142 (any 2)

Bé avui estaven preguntant-me qui era la persona del dibuix (de les fotos d’ahir), i crec que no faig massa mal dient-ho, era la Isabelle d’Orlu, de fet era la filla menor del senyor d’Orlu, una història llarga... normalment els de la meva espècie som força respectuosos amb els territoris dels nostres semblants, per tal de poder mantenir-nos en l’anonimat hem aprés que no hem de coincidir ni ser massa nombrosos en un determinat lloc geogràfic i quan un vampir envaeix la zona de cacera d’un altre s’inicia un joc perillós que acostuma a portar conseqüències desastroses per a tots, en aquella època jo estava convidat a la casa del senyor del territori quan ens van arribar veus sobre els increïbles assassinats que havien anat succeint a les terres del senyor, no ens van caldre masses explicacions per descobrir que no tan sols perillaven els camperols, que fet i fet tampoc ens importaven massa, sinó que perillava fins i tot la posició del meu amfitrió i l’equilibri existent, el bo del Jan portava anys com a senyor d’aquelles terres i havia aconseguit dissimular el que era realment i ara tot perillava, com a convidat i amic em vaig oferir per solucionar el problema, no costa massa el trobar-nos quan un sap el que busca, i de fet menys encara quan els gustos de l’interessat són poc variats, vaig trobar-lo quan estava a punt d’entrar a casa d’un camperols, no tenia el gust d’haver estat presentat però m’havien parlat sobre ell, era en Pierre d’Orlu, el seu pare l’havia expulsat de les seves terres per la desmesura que havia demostrat en els seus vicis, dins dels que hi havia una set insaciable. “Bona nit” li vaig dir, no em va deixar acabar la frase i va saltar sobre meu, possiblement hagués pogut dir que va ser defensa pròpia i hagués quedat com un veritable cavaller, però odio les mentires... un altre pobre imbècil que es creia un super heroi o un àngel de la foscor, total és igual, com a premi del que havia fet, se’m va encarregar portar el seu cap al seu pare, ja que un pare no té perquè patir les imbecilitats del fill i no vam voler evitar-li que ara que el seu fill ja no molestava no es pogués acomiadar d’ell, i va ser allí quan el vell d’Orlu després d’escoltar la meva història va lamentar el mal que havia fet el seu fill i com a mostra de bona voluntat em va oferir la seva filla, la bella Isabelle d’Orlu, una nou vinguda i qui encara no tenia molt clar el que era, me la va oferir per tal que l’eduqués i l’oferís al senyor que m’havia allotjat, de retorn vaig ensenyar el poc que sabia i com s’esperava que es comportés avui encara ens veiem de tant en tant, del Jan no queda res, però la Isabelle el va arribar a estimar més del que jo mai hagués pogut imaginar, a mi, i considerant que vaig matar el seu germà prou fa en suportar-me tot i que sempre diu somrient que ella serà la darrera cara que veuré...