entrada 144 (any 2)

Definitivament poc d’humà queda en nosaltres, i la veritat aquest fet el considero més positiu que negatiu, suposo que cada dia que passa un va perdent i prenent consciència del que és i abandona els records que es van fonent i confonent amb el que hauria pogut estar i mai ha sigut, fa segles em van dir que qui molt viu acaba per perdre els marcs de referència i no sap si realment està viu o es troba en un somni on totes les coses canvien menys un mateix, de fet aquest és el motiu de la progressiva desaparició dels que són com jo, ningú aguanta massa temps com immortal en un mon condemnat a la mortalitat, pot semblar una idea genial però fins i tot el propi Faust hagués desfet el seu acord si hagués pogut, la vida eterna hauria de ser divertida o almenys interessant, però ja us encarregueu els humans de fer-la tediosa i avorrida, i amb tot encara desitgeu la immortalitat... bé, com en tot els humans teniu una tendència innata a voler allò que no se us pot donar, abans i tot de validar si allò que desitgeu és el que voleu realment, les limitacions que presenteu els humans són comprensibles per mi, el que ja no entenc tan són les autolimitacions i els excessos d’apreciació que bona part de vosaltres té, a vegades em sembla veure que no hi ha ningú amb un sentit de la mesura mínimament lògic, o bé us passeu o bé us quedeu força curts, se’m fa estrany que gent que porta forces anys dins d’un cos, sigui tan ignorant del mateix i no parlem de la seva pròpia ment, tan ignorants que els hi fan falta tercers que els hi diguin el que els hi passa... suposo que això és inherent a tothom que es creu savi i acaba per descobrir que poc o quasi res sap. Us trobeu immersos en un mon amb un bombardeig tal d’informació que només aquells amb capacitat de filtrar i racionalitzar els estímuls que es reben són capaços de reaccionar, semblaria ser que en un mon de màxima informació el que s’obté és precisament la màxima desinformació i confusió entre la gent, tot una veritable juguesca que ni el propi Maquiavel hagués ideat, i el resultat és que tothom es creu informada només pel fet d’escoltar, i perdent de vista que escoltar és només la primera part del procés... Amb tot, i per experiència sé que les coses són cícliques, tot el que marxa torna i tot el que tenim acabarà per marxar, així doncs, hauran de tornar els temps on la vida era una bogeria delimitada només pel propi desig, on hi havia gent decidida a demostrar que la terra no era plana, o qui no tenia por d’escoltar el cants de les sirenes... tot és qüestió d’esperar, i l’espera és quelcom que algú qui té l’eternitat com a frontera es pot permetre...