entrada 149 (any 2)

Fa segles que he deixat la idea de trobar una companya, han estat centenars de proves/error per determinar que els segles ens fan insuportables, no hi ha res pitjor que vellets en cosos joves, un té els vicis de l'edat juntament amb les virtuts de la mateixa edat i no és una bona combinació, així que simplement dono oportunitats a la sorpresa, qualsevol persona et pot fer dibuixar un somriure, qualsevol dels molts que s'arrosseguen per aquest mon et poden fer veure que encara hi ha quelcom de bo en tot això, i aleshores el millor és poder gaudir del temps que se'ns dóna per estar amb aquesta persona, sense fixar objectius ni futurs, ja no perdo el temps en aquestes coses, em centro en el dia a dia, ja que sé que la duració serà curta per mi i un no vol perdre el temps quan aquest és breu, possiblement sigui un acte egoístic però partint que els humans en sabeu força d'això no crec enganyar a ningú ni treure oportunitats. Avui he escoltat quelcom que m'ha fet somriure, un dels anomenats “nous poetes” ha sortit presentant un dels seus darrers llibres, un recull de poemes sobre el seu poble, que per efecte d'una urbanització havia esdevingut una semi ciutat, i ell (òbviament) hi estava en contra, utilitzant un concepte que m'ha deixat totalment acollonit... la urbanització atemptava contra la biodiversitat, si senyor amb un parell de collons, contra la biodiversitat i a més contra la intel·ligència... les urbanitzacions provoquen uniformitat i la uniformitat per defecte la pèrdua de vocabulari i aquesta per ende fa més tonta a la gent.... bé, sento dir-vos que la gent ja és tonta de per si, així que ja tenim un punt resolt, i el que ningú li havia dit a aquell angelet escriptor de proses sense sentit i amb una rima horrible, era que ell també havia estat un terrorista de la biodiversitat, ja que ben segurament la seva família havia arribat a aquell entorn ideal i l'havien modificat al seu gust, però com sempre dic, tot és just fins que toca la moral a un, aleshores tot esdevé injust, no hi ha res més injust que allò que ens molesta, i és clar no val que tota la resta de la gent pensi el contrari a nosaltres, tothom està equivocat i només nosaltres tenim la veritat absoluta, i a més som poetes, amb un parell, i tots sabem que els poetes només escriuen veritats... Un cop vaig conèixer un gran poeta, i sempre em deia el mateix “No ho entenc, sóc incapaç d'escriure res interessant, només les paraules buides i amb ganes de sobresortir es deixen escriure, les paraules valuoses i estranyes no surten del tinter i rares vegades un és capaç d'agafar-ne alguna”.... amb un somriure va concloure “Bé, ben mirat com les dones”...