entrada 147 (any 2)

Avui he escoltat una notícia que m'ha deixat sorprès, i mira que ja fa dies que no n'escoltava cap, sembla ser que per l'educació dels fills un ha d'arribar a un equilibri entre la duresa i exigència, i la calidesa i estima... eisss i que el tipus que ho deia, ho deixava anar i es quedava tan ample, he necessitat alguns segons per reaccionar pensant: primer en quina proporció s'han d'administrar aquests dos elements, perquè òbviament el personatge en qüestió no ho ha dit, i després on queda el propi infant en tot aquest procés, si us he de ser sincers, crec que el tema va per un altre costat, primer perquè a ningú li han preguntat (almenys seriosament) si està preparat per ser pare o mare, sembla ser que això hauria de venir com un gen més i que donat un estímul (un nen o nena) un ha de convertir-se en el pare o mare de l'any, i vet aquí que normalment això no és tan senzill, perquè he conegut a molts que enlloc de ser pares o mares són recipients buits necessitats de noves sensacions i qui creuen que un nadó el hi pot solucionar la papereta, també tenim d'altres que davant una crisi de parella decideixen que un nou repte els hi pot anar bé, o altres que decideixen unilateralment que un nadó pot reforçar a la parella, bé i després els qui decideixen tenir-lo per gust tot i no disposar de parella, però la qüestió no és si es vol o no tenir, la qüestió és si es pot o no tenir i si s'està o no preparat... Després també tenim el fet que tots creieu que els nens són bons per naturalesa i que qualsevol malifeta que facin prové d'una força externa a ells que els perverteix i empeny a ser tan cabrons, bé sento dir-vos que amb un simple pensament lògic un hauria d'acceptar que tal com hi ha nens bons n'hi ha de dolents, i que els nens tot i ser-ho, són moltes vegades conscients dels seus actes, dels seus actes i de la força que tenen pel simple fet de ser nens, i és clar no es pot esperar que després de donar poder i deixar fer el que es vulgui a algú sigui fàcil que aquest el deixi anar i el retorni als pares, i menys encara sota unes normes on el nen és el més important... he estat encarregat d'educar a molts joves que ni tan sols sospitaven el que eren, i l'ensenyança més difícil ha estat la de OTT (res a veure amb OT), algú ho va dir una vegada, la vida és un “one ticket trip”, un viatge d'un sol bitllet, depenent del bitllet que anem agafant acabarem en un lloc o un altre, i a la fi qui tria els bitllets no són els altres, perquè per molt que ens triïn els bitllets un sempre se les enginya per acabar allí on vol anar...