entrada 165 (any 2)

Tot té un final, i el viatge havia acabat, estàvem entrant en el nostre destí quan les paraules em van venir a la memòria “... la lluna que cerques ha anat al jardí del seu nom, allí on fins i tot de nit i a l’hivern les flors més estranyes es mantenen sense canvis, allí on el temps no passa, i d’aquell lloc el telescòpic primigeni et donarà la solució”, no m’havia costat massa descobrir la solució a l’enigma, fins i tot insultantment fàcil, sempre està bé que ens infravalorin vaig pensar. “Segur que és aquí?” va preguntar la Nàdia amb una ganyota, “Això sembla una merda de poble abandonat, si ni tan sols surt als mapes...” “Sinó surt als mapes per algun motiu serà, no?” la Ionde al escoltar-me no va poder reprimir un somriure... “Crec que l’hi hauries de fer memòria a la Nàdia d’on som”, jo no estava disposat a perdre temps explicant històries a algú que ben segurament no les creuria però la Iondé es veu que tenia temps per perdre “Uf, un veritable mal educat aquest vampir...” la Ionde va fer un gest a la Nàdia qui es va acostar deixant anar un crit d’exclamació, havien pujat un turó i sota als seus peus els camps de blat i altres que havien deixat enrere ara tenien una tonalitat platejada, semblant a un mar de mercuri, amb ones provocades pel vent “Benvinguda al jardí de la lluna, aquest fet només es veu en nits com aquesta de lluna plena, ningú li ha donat cap explicació, igual no en té” va dir la Ionde arronsant les espatlles “Però tu en tindràs alguna, oi?” va preguntar la Nàdia... “Tata!! Com t’estimo” va dir la Ionde aferrant-se al seu braç “Costa trobar gent amb ganes d’escoltar, les males llengües diuen que en aquell castell que tens allà a dalt hi viva un senyor feudal qui volia casar la seva filla amb un altre senyor per forçar una aliança, però com en tots els contes, la noia es va enamorar del capità de la guàrdia, el senyor feudal un cop assabentat del fet, va planejar matar al noi, però aleshores va tenir una idea millor, de fet si altres el maten per tu més net i menys problemes... va enviar al noi a les creuades amb la promesa que si hi estava vint i cinc anys i tornava sa i estalvi li donaria la ma de la seva filla, el noi va aguantar tot aquest temps tot i que les males llengües diuen que la castedat no era el seu fort, però bé, no entrarem en truculències, el fet és que el senyor es va rebre notícies que el noi ara home havia complert la seva part, ell havia enganyat a la seva filla i havia aconseguit que finalment es casés amb qui ell volia, i aleshores com caiguda del cel, se li va aparèixer una bruixa qui a canvi del primer fill que tinguessin les dones del seu territori li va prometre que no caldria que es preocupés, el senyor no ho va pensar massa i va acceptar, el guerrer va arribar aquí on estem ara i va intentar arribar al castell, però cada cop que entrava en els prats aquests es feien eterns, va estar dies i nits cavalcant cap al castell, però no aconseguia ni tan sols acostar-s’hi, amb tot cada dia es trobava amb una camperola qui li portava menjar i beure i qui escoltava de bon grat les seves històries, el temps va passar i el cavaller va perdre els seus records, ja que cada cop parlava menys del seu passat i més del present amb la camperola, al final i al cap d’un temps uns nens jugant van descobrir el cos d’un guerrer qui havia mort de cansament, gana o set, de fet poc importava, des de les hores ningú gossa entrar de nit en aquests prats, ja que alguns encara creuen veure a la jove camperola cercant noves víctimes. “I els primogènits?”, “Bé, aquesta és la part més divertida de la història, amb el temps el senyor va morir i la gent va oblidar la promesa que aquest havia fet, de les hores tot els fills primers morien a la setmana del naixement, i de fet encara avui en dia, les parelles tenen el seu primer fill en les prefectures properes”, vaig somriure, coneixia la història i molt possiblement no havia anat d’aquella manera o si?, vaig forçar el pas entrant a les restes de Sant Michel et la Croix, “Bé Ionde si tant en saps, potser li podries explicar que és aquest lloc” “Si, si, si” va començar a cridar la Ionde com una nena a qui haguessin fet un regal “Tata, aquest poble que no surt enlloc, va ser el darrer refugi dels veritables hereus de França, quan els reis van tenir de fugir, se’ls hi va oferir un refugi, un lloc on començar de nou, en aquell moment poca gent s’aventurava a passar per aquests camps (gràcies a la llegenda anterior), quan van arribar, es van trobar el poble fet, i habitat per joves forts i sans els quals no recordaven res del seu passat” “Això és una bogeria” va dir la Nàdia “Tu creus?” li vaig dir assenyalant les façanes del que quedava d’alguns edificis, en totes es veien gravats en la pedra de la flor de Lys un jardí de flors que no temien el pas del temps o de les estacions, sempre en flor, i en el centre del que havia estat la plaça, un vell pou tapat, el conegut com el telescopi primigeni el concepte de telescopi sempre s’ha utilitzat com a utensili per veure “més enllà” o per “veure lluny”, en el cas que ens tocava el pou tenia una llegenda gravada en una pedra “Cuidis el que miri el fons del que vegi, ja que cap por té el pou d’oferir la imatge real del que mira”, fins el moment tot anava com la seda, en breu coneixeria el final de la història, estàvem a prop del pou quan vaig notar que alguna cosa no anava bé, vaig sentir com un brunzit passant al meu costat i vaig veure com el cos de la Nàdia sortia disparat cap enrere, em vaig girar just per veure com entre les cases sortia el vell del port apuntant a la Ionde amb un rifle, “No feu cap tonteria, si ni tan sols respireu un xic sospitosament, ella seguirà la sort de la seva amiga. Ja que suposo que a tu vampir no et podré tocar”, “El cronista!” va cridar la Ionde, “Cronista?, i d’on has tret aquesta tonteria...” “Tens unes amigues força influenciables, poc em va costar que em creguessin i és més, gràcies al regal que us vaig donar us he pogut seguir” “El rellotge!” va exclamar la Ionde, va intentar utilitzar els seus poder però un gest del vell la va fer desistir, “Saps que moriràs, no vell?, a que treu que t’emportis ningú amb tu, tot i que sigui una noia maca...” “Vaja, un vampir amb sentiments, de fet està fotut aquest mon”, amb sentiments o necessitat de guanyar un xic de temps, aleshores un objecte borrós va caure damunt el vell, aquest va canviar la mirada de sorpresa per la d’ira, apretant el gallet, una altra explosió i aquest cop la Ionde va sortir disparada cap enrere caient damunt, el pou quedant estesa damunt la tapa que el cegava... en Paul va caure a l’instant de fet la Lilith no s’està per miraments, em va mirar amb els seus ulls verds i la seva melena panotxa al vent “M’havies promès un sopar, i això no ha estat més que una merda de primer plat, tot i que possiblement em podries deixar el segon plat i els postres” va dir amb un somriure, mentre s’aixecava i s’acostava, es va acostar a la Nàdia i veient que no es movia va anar cap a la Ionde, no hi va arribar “No són teves” li vaig dir interposant-me entre ella i la Ionde, “El tracte era un plat, i ja l’has tingut, jo he complert i tu has complert, i com sempre un plaer veure’t”, “Tu si que saps com amargar una nit com aquesta, amb tot no estaré massa lluny per si canvies d’opinió” va dir amb un somriure, “Saps que tenim coses de que parlar”, va deixar anar mentre desapareixia, la Lilith tenia el do d’aparèixer i desaparèixer al gust, així que probablement la tornaria a veure... em vaig acostar al pou, sort de la tapa, ja que no tenia cap ganes de recupera un cos dels fons del mateix, la Ionde tenia un forat a l’alçada del cor i una preciosa rosa vermella dibuixada en la seva roba, al acostar-me vaig escoltar un soroll fort i sec i la tapa va cedir, em vaig llençar cap al cos i vaig aconseguir agafar-la pel braç abans que caigués, la nit havia estat fosca, però ara un vent havia allunyat els núvols i la lluna sempre curiosa havia aparegut, vaig veure el reflex de la mateixa en el fons del pou, sorprès vaig obrir la ma, la Ionde lliure va començar a caure fins que va obrir els ulls i va parar la seva caiguda... “Ets un minyó dolent vampir, no saps que està lleig deixar caure les noies a un pou?”, el reflex que havia vist al fons del pou era el de la noia de la lluna entre núvols... “Tasha, qui si no muntaria una partida d’escacs com aquesta, tan avorrit és el cel que tens que distreure’t entre els mortals?” “No et pensis, l’eternitat acaba per cansar, bé que cal dir-te, però no em queixo ha estat divertit, força divertit”, no era el primer cop que la veia, Tasha era una de les divinitats arcanes, molt possiblement oblidada ja que el culte a la seva figura va desaparèixer en l’origen dels temps, quan els seus fills van agafar el relleu, Deus joves amb ganes de sentir-se estimats, els Deus actuals molt possiblement si el temps fos equiparable serien els seus besnéts, la llegenda deia que avorrida de la seva estança en el cel a vegades es perdia entre els mortals per tornar a sentir... “Si vampir, una partida d’escacs, amb totes les figures, peons, alfils, cavallers, torres, reis i reines, només queda saber quina posició tens tu, però fins i tot el que he viscut ha acabat per avorrir-me, i crec que ja és el moment de tornar cap a casa, saps vampir no m’ha costat massa fer que uns em busquessin i d’altres em desitgessin, i fins i tot em vaig preguntar la primera nit que ens vam veure si em mataries, però es clar, algú com tu va descobrir el meu símbol i va decidir verificar la meva naturalesa, ens tornarem a veure vampir, no voldries gaudir d’aquest cos almenys que sigui un cop?, ja que el trio te’l vec fatal...” vaig saltar contra ella aconseguint roçar-la, odio tan els Deus com el Dimonis, pocs són de confiar i tenen un sentiment semblant als meus cap els humans, va apartar-se amb un somriure, va quedar suspesa a escassos metres meus, i aleshores va abandonar el cos de la Ionde, aquest va caure davant meu, el Deus no tenen masses miraments amb els seus receptacles, i els humans no acostumen a aguantar massa bé tenir un Deu dins seu, el cos de la Ionde es va anar podrint passant a ossos i posteriorment a pols, que el vent es va endur, tot havia acabat, em vaig aixecar ... “Vampir, tenim quelcom pendent encara”, vaig somriure al escoltar la veu de la Nàdia, definitivament ella si que em sabia sorprendre, “Sort de les armilles antibales” va dir, responent la pregunta “I ara vampir t’ha arribat l’hora”. Em vaig girar veient el seu somriure, no vaig més que reconèixer que era una noia amb mitjans, m’estava apuntant amb una vara de Huji, feia segles que no en veia cap, aquestes vares tenien una virtut, un cop invocades perseguien a qui s’apuntava, no hi havia escapatòria i un cop es clavaven deixaven anar un verí que ni tan sols els vampirs podíem neutralitzar, vaig recordar les darreres paraules de la vident “Aquesta cerca no acabarà bé vampir, abans que arribis al final hauràs de renunciar a molt i guanyar poc, fins i tot algú com tu hauria de pensar en si li val la pena, no totes les paraules dels humans són certes...” tot com havia, dit, vaig agafar aire quan quelcom és inevitable el millor és no negar-se a l’evidència, vaig escoltar l’encanteri de la Nàdia, i just en aquell moment una ombra vermellosa es pa posar entre el meu destí i jo “Heldrich, mai sabràs cuidar de tu mateix...” la Lilith va caure als meus peus, no vaig perdre el temps, la Nàdia no havia tancat la boca de la sorpresa, quan el seu cap es va rebentar contra la paret del pou, abans de que acabés de morir, vaig dibuixar una sèrie de símbols arcans i vaig tirar el cos al pou, la seva ànima no seria lliure mai més, quedaria per sempre més allí on el cos descansés, vaig tornar al costat de la Lilith “Jajaja, ja vec que no havia de tornar a buscar els postres, no es pot menjar massa, ja que una s’arrisca a acabar empatxada...” vaig acaronar el seu cabell i aleshores vaig escoltar com el seus batecs s’anaven suavitzant i darrera els seus uns altres batecs molt més suaus... “No tenim bona estrella Heldrich, ni tu, ni jo ni el petit Drichi, sempre havia cregut que podríem passar una vida junts, però ja veus tu tens l’eternitat aquí i jo l’eternitat on tu no voldràs venir-me a buscar”, la pell de la Lilith anava enfosquint-se, i la seva bellesa s’anava marcint com la de moltes de flors que havien crescut en aquelles terres, “Marxa, no vull que em vegis morir, no vull que la darrera imatge meva sigui aquesta”, vaig intentar somriure mentre la besava, la Lilith era una vampira fins al final... “Heldrich, no et convé estar amb humans, sempre acabes per agafar les seves maleides costums...” van ser les seves darreres paraules.