La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 18 de maig del 2009

entrada 156 (any 2)

A vegades és estúpid demanar o si menys no una pèrdua de temps quan no tenim clar el que volem, o quan es perd el mon de vista, al llarg dels segles he anat observant com els desitjos dels humans esdevenien cada cop més cures a mancances que no pas elements per obtenir la felicitat, sempre m’ha estranyat que allò que es demana és precisament allò que no es té, i un s’hauria de preguntar que si no es té quelcom possiblement per algun motiu serà... he assistit a peticions d’amor quan els que ho demanaven eren incapaços d’oferir ni tan sols una petita part del que desitjaven, així doncs cada desig per ells era una maledicció per a altres, he assistit a peticions de diners per part d’humans que pensaven que els diners eren el camí més fàcil vers la felicitat, i els que han caigut sota el pes dels propis diners i excessos, també he vist aquells qui demanaven la salut i amb gran velocitat han cercat noves malalties per estar malalts de nou, i finalment he vist aquells que han demanat la immortalitat, tot pensant que no hi havia res de millor, i que passats un anys han renegat del pacte que van fer, ja que la immortalitat si no es té un objectiu clar del que es vol fer amb el temps d’un esdevé el pitjor dels càstigs, ningú hauria de viure eternament, al final el sol no calenta, ni tan sols la brillantor del mateix ens sorprèn, les flors ja no ens embriaguen amb la seva olor, i les persones apareixen com a ganyotes d’altres persones que s’han conegut, l’eternitat dóna per viure i veure esdeveniments únics, i aquest fet és una de les drogues més potents que conec, qui ha viscut caigudes i pujades d’imperis, guerres i paus, i l’evolució de l’home passant del temor a Deu al menyspreu del mateix, no acaba d’acostumar-se als dies on no passa res, on res del que es viu o es veu té la més mínima capacitat de sorprendre o de tornar el somriure i justificar una existència eterna. Els humans sou previsibles, i un dels fet que tinc clars és que no hi ha negoci més rendible per aquells que ofereixen desitjos a canvi d’ànimes que fer-ho, ja que normalment es cobra l’ànima més interessos, de totes aquelles ànimes que pervertiu amb els vostres desitjos, ja m’ho va dir algú fa temps... “donar desitjos i dons als homes, no els torna més feliços, els torna uns egoistes més eficients...” algú em deia ahir que es divertia amb les meves històries i s’avorria amb els meus pensaments, no passa res, per a gustos els colors, tot i que no m’hauria de sorprendre, els humans preferiu llegir i fer volar la imaginació, més que no pas llegir i veure el que sou... A vegades encara observo incrèdul com molts dels humans passen per davant de miralls i es queden captivats o espantats de la imatge que veuen reflectida, i bona part d’ells jurarien que el que allí es veu no són ells....

1 comentari:

Anònim ha dit...

Potser, ja sabem com som i no ens fa falta que ens diguin: com som, ni tan sols algú que nomes coneix i valora la part més obscura dels humans.
Tot i això, sempre va bé que ens REPETEIXIN fins a la eternitat totes les nostres febleses.