entrada 163 (any 2)

No l’estimava, això ell ho tenia clar, l’havia invitat a sopar i a prendre alguna copa, escoltant les tonteries que deixava anar perquè els seus companys li havien dit que la mamava de collons, i ara que havia tingut l’oportunitat de cridar la seva atenció no volia deixar passar l’ocasió de provar si era cert, poc l’importava la platja, la lluna i el mar, ell només esperava el moment per sentir els llavis d’ella al voltant de la seva polla. Ella s’hi sentia a gust no havia estat dels pitjors tot i que no l’estimava, sabia que ell només esperava que li xupés, ho havia fet repetides vegades des de que havia descobert les portes que tres minuts d’exercici i un tràngol, que depenent de l’individu era dolent o pitjor, obrien. Almenys l’havia tret a sopar, ella i no s’havia estat, dos plats i postres, a més de demanar el millor vi de la carta, després havien anat a fer algunes copes i ell havia escoltat amb cara d’interessat tot el que li deia, i finalment havia acceptat a portar-la a la platja, ella ho tenia clar o li satisfeia aquests petits desitjos o ell no veuria satisfet el més gran dels seus desitjos. Feia una bona nit, per l’època i l’hora encara no feia massa fred, el mar els hi portava un lleuger oreig amb un olor característic de la zona, i aleshores ella ho va veure, damunt de la sorra, un objecte, quiet inerme, li va assenyalar al seu acompanyant i va accelerar el pas, el mar sempre portava presents a les nenes maques, li deia la seva àvia, va ser la primera a arribar a l’alçada de l’objecte i va deixar anar un crit, no era precisament el regal que esperava, davant seu hi havia un cos, el seu acompanyant va arribar a la seva alçada, abraçant-la i notant els pits d’ella, tenia que desfer-se d’aquell mort inoportú i treure-la d’allí, la notava a punt i potser hi hauria quelcom més que una mamada, només de pensar-ho notava una pressió als pantalons, la va intentar allunyar del lloc dient-li que un cop al cotxe trucarien a la policia, “I si encara està viu?” va preguntar ella, “Viu?” va dir el noi rient, “Aquest té tant de viu com nosaltres de morts” va dir, donant una puntada al cos “Va anem al cotxe i no perdem més el temps aquí”, va dir girant-se vers la noia, aquesta el va mirar amb resignació i de sobte la seva mirada es va convertir en una ganyota, el noi no es podia creure que fos tan impressionable, la nit prometia... “Segur que prometrà la nit... hauries de ser més curós al despertar a la gent, a ningú li agrada que el despertin a puntades” va quedar-se glaçat només un instant, després res, mai hagués pensat que la mort fos allò, ni imatges de la vida, ni túnel ni res, simplement un click i la llum ja no hi era ni la llum ni ell. Ella va començar a córrer per la platja, el cotxe estava a prop, ho sabia, el veia just davant d’ella, a no més de trenta metres, la sorra l’impedia córrer més ràpid, va ensopegar i va caure, va quedar-se ajupida esperant, no va saber l’estona que va estar allí quieta, però no va passar res, es va aixecar, notant l’aire de nou, no volia mirar, però ho va fer, darrera seu només va veure un cos, es va aixecar i va arrencar de nou cap al cotxe, cada cop més ràpid, cada cop més a prop, va arribar al cotxe suada, i amb el cor que li volia sortir del pit, va intentar obrir una porta i res, les claus!, va pensar... “Busques això?”, va veure com una ma li ensenyava el clauer amb les claus del cotxe, va recordar aleshores la segona part de la frase de la seva àvia... “El mar porta presents a les nenes maques, però només les nenes intel•ligents els rebutgen”, es va anar girant poc a poc observant a qui tenia darrera “La xupo molt bé, ningú s’ha queixat mai de debò, segur que podem arribar a un acord...” vaig tapar-li la boca amb un dit, de fet l’oferta era temptadora, però ja sé sap que amb les coses de menjar no s’hi juga la mossegada va portar un plaer exquisit, amb la sang un es beu la persona i aquella noia era un pou d’ambició, vaig lamentar deixar el mon sense algú com ella, qui de bon segur hagués acabat lluny, molt lluny, just abans que exhalés el darrer suspir la vaig deixar a la sorra, possiblement m’havia perdut una bona mamada, però estant a França, no en tenia cap dubte que totes les noies de per allí dominaven el “francès”, i tot i ser un mal acudit em va fer somriure. Vaig regirar el cotxe fins trobar el que cercava, una trucada, tres tons i vaig penjar, ara ja sabien que encara hi era i el més important on era, no tenia temps ni ganes de deixar-ho tot net, per això ja hi havia els humans. Passades unes hores em trobava fent un cafè i traient-me el regust del darrer desig del darrer plat del sopar, quan un objecte metàl•lic va colpejar la taula, darrera l’objecte un cos em va saltar a la falda, deixant a tots els del bar bocabadats “Hola!!, està lleig marxar sense ni tan sols un petó” va dir la Ionde acostant-se... “Dolent! Has sopat i ni tan sols m’has esperat!”, “I la Nàdia?” vaig preguntar “Vaja, et sembla bonic, tenir-me a mi i preguntar per ella?” la Ionde va somriure “Igual també he sopat jo... tant de parlar del trio igual al final ens haurem de conformar amb un duet...” la porta es va obrir de nou i la Nàdia va entrar renegant “Vaja, mira que n’és d’inoportuna” va dir la Ionde, “Al final et trobo, no m’ho facis més si vols conservar aquest somriure de nena bona, i tu? No t’han dit mai que fins i tot per ser un vampir fas mala cara” “Jo també me n’alegro de veure’t, tot i que no tots podem sopar el que ens agrada, com si que va poder algú que conec...” “Heus ací el meu vampir preferit” va dir la Ionde abraçant-se encara més “Tot i que crec que ets l’únic vampir que conec, i no sé si aquest comentari t’hauria d’afalagar o molestar....”