entrada 152 (any 2)

No hi ha res més estúpid que demanar quelcom a algú que no ho té o no ens ho pot donar, bé suposo que algú dirà que tothom té el seu preu, però si llegiu detingudament he utilitzat les expressions de: no té o no pot i seria de la classe més tonta pagar a algú que no ens podrà satisfer els nostres desitjos, i amb el temps he descobert com els humans teniu l’estranya tendència i facilitat en demanar allò que m’és impossible de donar-vos, possiblement si mai pogués triar un lloc on morir un dels candidats seria el País Basc un lloc on la gent té el do de ser bàsica i poc pervertida per la societat actual tot i que malauradament i com en tot hi ha excepcions, però ha estat precisament en les tabernes d’allí tot sol i amb mirades curioses on m'he sentit molt més ben acompanyat que en moltes festes que han fet en el meu honor, almenys allí tenia la sensació que desconegut i tot no em faltaria algú que m’ajudés donat el cas. Fa segles estava passant un estiu a la casa familiar d’un amic prop de Getxo el vell Borja tenia una filla l’Osane, era la filla intermitja i la preferida d’ell l’havia conegut des de que era una nena que jugava al voltant nostre i qui encuriosida em preguntava perquè el seu pare envellia i jo no, jo sempre li vaig respondre que era perquè algun dia ens hauríem de casar i és clar no podia fer la fila del seu pare... Aquell estiu no pintava bé, el temps s’havia tornat boig i passàvem de les tormentes als dies de sol sense avís, va ser una nit calurosa passejant pel jardí de la casa quan vaig notar una presència darrera meu, no em va caldre ni girar-me, l’aroma em va arribar abans que ella, vaig notar com la pell se li eriçava, com els batecs del seu cor s’acceleraven, la respiració entretallada i fins i tot com s’incrementava la seva temperatura corporal, ella va intentar que fos una trobada accidental i no vaig contradir-la, va ser aleshores quan vaig veure un llampec a l’horitzó, no era un estiu normal, segur que acabaríem amb pluja, va intentar parlar però em vaig anticipar “Osane, no demanis allò que no et puc donar, segur que trobaràs a algú molt millor que no pas jo”, “Tu ho vas prometre” va dir... “Estaries jove perquè ens havíem de casar”, “Possiblement, però no vaig dir quan...”, em vaig girar i vaig marxar, aquesta és una de les actituds més criticades als vampirs, el fet de girar cua i no parlar, però com es pot parlar quan l’altre no vol parlar, l’altre vol fer prevaldre les seves raons i nosaltres ja sabem que no tenen res de veritat, hem viscut tantes vides que sabem el que es pot i el que no es pot, i qui no té cor no es pot comprometre a donar-lo, recordeu... o no es pot o no es té, un altre llampec va venir acompanyat del tro respectiu i vaig escoltar les darreres paraules de l’Osane “Beti Zurekin”, i heus que ahir a la nit vaig escoltar aquesta mateixa expressió i no vaig poder més que recorda la bella Osane, possiblement el seu nom tenia molt a veure amb el que hagués pogut estar i mai va ser...