entrada 146 (any 2)

Algú em va dir fa temps que l’esperança és un luxe que molts pocs es poden permetre, tot i que cal no confondre esperança amb paciència, la paciència és l’espera que va entre que som conscients d’una possibilitat (normalment certa) i l’oportunitat de realitzar l’acte, en canvi l’esperança és l’espera que va des de la detecció d’un problema al que no tenim ni creiem que tindrem cap solució, fins al moment que algú ens ofereix la solució, de fet suposo que per això sempre valoro més la paciència que l’esperança, tot i que aquesta darrera és l’últim que es perd.... Passejant per les nits costa poc d’observar com l’esperança guanya per golejada a la paciència i el pitjor és veure com la gent intenta reconvertir l’inevitable en un final esperançador, intentant treure la negativitat d’un final que no per conegut és desitjable i aleshores apareix el concepte d’esperança, que ens permet d’imaginar que igual al final i sense saber com, la fi que ens espera canviarà i tindrem allò que desitgem i que per més indicació ens farà feliços. Els humans teniu la tendència a oblidar que el lloc on viviu i en el cas que ho fos, ja fa mil•lennis que va deixar de ser el paradís, el mon actual té un pols frenètic i costa poc de quedar-se enrere només cal parar un minut a mirar un aparador perquè ens avanci, i tot l’avantatge aconseguit se’ns escapi entre les mans, amb el pas dels anys he vist com la velocitat vital ha anat incrementant-se, tothom té la sensació que té coses a fer i el que és més increïble, per molt que es faci sempre es té la sensació que queden coses per fer, i la pregunta a fer seria: es gaudeix però de les que es fan?, perquè suposo que a la fi no es tracta de fer moltes coses, sinó de gaudir de les coses que es facin, de res serveix llegir la biblioteca sencera d’Alexandria si ni tan sols s’és capaç d’entendre el que vol dir un sol llibre, però com sempre els humans sou incapaços de reconèixer les vostres limitacions i acceptar que “tot” és un concepte que resta a les mans de molts pocs, encara que suposo que en el fons el que subsisteix és el desig d’egoisme tant humà de poder dir, “he fet molt” tot i que fer molt a vegades esdevé un sinònim de “fer quasi res”, l’altre dia estava escoltant dues parelles mentre feia el cafè, òbviament el meu interès no era la conversa, sinó la possibilitat d’acompanyar el cafè amb un pastisset, així que vaig escoltar el que deia... havia estat a Xina amb la seva parella durant vuit dies, i en parlava amb una propietat que feia por, i els altres allí escoltant bocabadats mentre la seva parella afirmava i reafirmava cada una de les paraules amb algun comentari que reforcés el coneixement de Xina, que vuit dies els hi havia donat... he estat a Xina algunes vegades, i fent un càlcul mental crec que hi he passat prop de dos cents anys, i us puc assegurar que encara em queden pobles sense veure i llocs sense visitar capaços de fer-me veure que tot el visitat anteriorment no justificava el no veure’ls, suposo que tot ho mesurem en funció del temps que disposem i una raça que disposa d’un temps limitat està condemnada a tenir un coneixement limitat i en certa mesura uns plaers també limitats, em vaig aixecar i vaig marxar un cop pagat el cafè, no hi hauria pastisset... no fos que el farcit em fes mal, un farcit de vuit dies que havien donat per conèixer un país 9.596.960 Km2, el que ens porta a quasi 1.200.000 Km2 per dia d’estada, si ja us dic que els humans sou únics per fer-me perdre l’esperança que algú de vosaltres es pugui salvar....