entrada 158 (any 2)

Qui es mou de nit necessita el dia per descansar, tot i que en el meu cas això no deixa de ser més que un rèmora del meu passat humà, i la nit era el millor entorn per la meva recerca, tenia clar que no podia estar massa lluny, la nit anterior havia estat moguda i productiva, ara ja sabia que almenys hi havia algú més interessat en trobar-la, i això no feia més que reforçar la meva idea de que ella podia ser real, o almenys incitava el dubte raonable de ser-ho. Si es vol trobar quelcom extraviat i que sabem que no acabarà en cap oficina d’objectes perduts, un té la possibilitat de fer servir els serveis dels “ulls” que tota ciutat té, tot i que en el meu cas ja s’havien demostrat no massa útils, així doncs sempre es pot temptar a la sort... tenia una vella coneguda que es guanyava la vida com a futuròloga (tot i que donar aquest títol a algú que exercita quelcom que de ciència en té ben poc sempre m’ha semblat graciós), vaig entrar a la seva consulta, buida com de costum, de fet els seus clients no entenien d’esperes ni d’hores concertades, vaig notar un batec en l’habitació del costat fins i tot abans de que m’arribés la seva veu “Qui hi ha?”, una pregunta estúpida per algú que podia veure el futur... tot i que aquesta pregunta no deixava de ser més que una vella broma que teníem els dos “Un vampir amb gana”, vaig veure la figura darrera la cortina i com aquesta explotava en milers de partícules lluminoses quan el cos de la Shrata va saltar de la porta al meu coll “Saps que m’he alimentat bé i he fet bondat per tenir un gust a l’alçada del comensal?”, vaig somriure, sempre tan servicial, em va agafar de la ma i em va portar a la seva cambra, “Suposo que no em pagaràs amb diners, així que hauré de cobrar-me el servei d’alguna manera...”, desprenia sexualitat per cada porus de la seva pell, fins i tot a mi em va costar resistir-me a la invitació, i aleshores vaig pensar en l’encàrrec... possiblement hi hauria lloc pel plaer després. “Busco una persona Shrata, i agrairia que m’ajudessis...” els seus ulls verds es van clavar en els meus i pujant les espatlles va deixar anar un bufec com una gata “Està bé... però no t’escaparàs després”, vam entrar a la seva sala de consulta, fetilleria al 100% un veritable catàleg del que es suposa que ha de ser el lloc de treball d’una endevinadora, em pregunto si hi ha catàlegs per comprar tots els ornaments, es va seure i em va indicar que fes el mateix, va apartar la bola de vidre i aixecant el tapet de la taula, va deixar veure la veritable superfície de la mateixa, aleshores una corrent d’aire va envair l’estança i ella va començar a tenir convulsions, l’havia vist moltes vegades en aquest estat i sempre tenia la costum de sorprendre’m “Qui cerques?”, va dir una veu que no era seva “Ja ho hauries de saber, tot i que veient la teva clarividència...” “Cerques una lluna amagada, la lluna segueix una ruta errant però coneguda, sempre al voltant de la terra i fugint del sol, hauries de cercar al nord on les pedres donen nom a les persones, allí en l’altar primigeni la lluna cerca el descans...” la veu es va apagar i ella va caure damunt la taula, va trigar una estona a recuperar-se, amarada i dèbil em va mirar forçant un somriure... “Ara hauries de pagar-me” “Possiblement, tot i que si t’ho pregunto em diràs que no he estat l’únic que ha necessitat dels teus serveis”, la seva cara va canviar, “Suposo que els hi has dit el mateix que a mi, ja que no guanyaràs ni mes ni menys que amb mi”, va intentar començar a parlar la vaig agafar pels braços mentre l’abraçava, “Suposo que estem empatats, tot i que possiblement només jo sé que la visió del futur demana de certs sacrificis”, de nou a la taula i aquest cop sense corrents d’aire provocades per efectes especials, només els poders arcans i nosaltres, ella va tenir les mateixes convulsions però va començar a aixecar-se en l’aire “Vec que ara anem de debò vampir, tot i que vols dir que val tan el que cerques com per actuar de la manera que ho fas?” “Això ho decidiré jo, i tu? Ets capaç de contestar-me?”, el silenci es va allargar més del desitjat... “Jajajajaja, vec que tens por vampir, la lluna que cerques ha anat al jardí del seu nom, allí on fins i tot de nit i a l’hivern les flors més estranyes es mantenen sense canvis, allí on el temps no passa, i d’aquell lloc el telescòpic primigeni et donarà la solució”, de nou el cos va caure, al acostar-me em va mirar “Aquesta cerca no acabarà bé vampir, abans que arribis al final hauràs de renunciar a molt i guanyar poc, fins i tot algú com tu hauria de pensar en si li val la pena, no totes les paraules dels humans són certes...”. Vaig marxar, no vaig pagar el servei perquè en bona part m’havia tocat fer-lo a mi, la Shrata va quedar asseguda prop de la taula mirant com els seus preciosos ulls verds l’observaven des del centre de la mateixa, qui vol veure el futur ha de renunciar a veure el present, i el Deus demanen cada cop béns més preciosos pels humans per oferir els seus serveis... al arribar a la porta vaig escoltar “Mata’m no em deixis així...” el to de la veu era una petició clara, no hi havia tons dubitatius o que amaguessin la realitat, la seva nova i fosca realitat, fins i tot semblava una petició justa, tot i que mai se sap quan un pot necessitar una vident, vaig sortir al carrer coneixedor del meu nou destí...