entrada 153 (any 2)

Tardor del 1996, hauria de parlar seriosament amb la Marian, ja que les seves festes comencen a ser carregants i a més fer una festa a la tardor de Londres no deixa de ser una broma de molt mal gust, la Marian és coneguda dins de cercles molt “especials” (i no em negareu que té un cert encant el fet d’escriure “especials” entre cometes), s’encarrega d’oferir una sèrie de serveis que molts pocs altres tenen en cartera, és força coneguda sota el seu sobrenom de Madame Lustfull, la vaig conèixer l’estiu del 1975 i ja vaig veure el seu potencial, no va ser fins després de ser forçada i violada pel seu pare i germanastre que va entendre que si allò era el que desitjaven els homes, ella ho podia oferir, però mai més gratis, amb els primers serveis es va pagar la venjança vers aquells que havien abusat d’un producte sense pagar i de rebot també havia rebut la mare a qui no excusava per molt que la vella digués que poc hi podia fer, les seves festes inclouen una barreja de sexe, cuir i sang a parts iguals, i el màrqueting diu que qui hi va no l’oblida mai, que voleu que us digui, jo sóc del parer que vista una vistes totes, però no li digueu no sigui que no rebi més la meva invitació anual, aquell any s’havia fet en uns baixos abandonats en ple Soho una zona recomendable de dia, plena de turistes despistats i àvids de sensacions que intenten mimetitzar-se amb una ciutat que els odia profundament i que si pogués de bon grat els retornaria al seu país d’origen amb una puntada de peu. Sembla estrany com la gent s’anima i es creu les paraules dels altres, persones buides de sensacions i necessitades d’emocions, humans que sota el reclam de “la darrera festa” o “la millor festa de la seva existència” s’ofereixen a actes que en la majoria dels casos seran els darrers de la seva vida, el que si que he de reconèixer és la capacitat de reinvenció de la Marian, la festa va anar agafant un clímax in crescendo i només alguns dels pocs que allí estàvem teníem clar com acabaria tot, vaig passejar per les diferents sales, on dolor i plaer es barrejàvem a parts iguals, i va ser en una de les sales on la vaig veure... la sala estava recoberta de teles vermelles i en el centre hi havia un llit rodó amb roba de color granatós va desaparèixer del meu camp visual i la vaig notar a la meva esquena “vols que sigui teva?”, una bona invitació.... però tot té un preu i el seu no era massa alt, en John, qui havia estat el seu mecenes, qui segurament havia pagat aquella i moltes altres festes, i qui havia decidit passar comptes amb ella, ella l’havia fet ric, però ell volia més, ell la volia a ella, i la Marian no era estúpida, si havia de triar d’acabar calentant algun llit almenys volia triar el company, vaig buscar al John per la festa, no em calia ni preguntar, desprenia una olor peculiar utilitzava un perfum amb una elevada concentració d’almesc, un aroma que pot despertar forts instints i no només als homes, em vaig parar davant una porta, òbviament no podia estar en cap altre lloc, vaig saludar a les dos estàtues que com atlants d’ebano vigilaven l’entrada a l’imperi que hi havia darrera la porta, vaig agafar aire més en un acte reflex humà que no pas per necessitat i vaig entrar, Rammstein sonava atronadorament dins de la sala, no hi havia llum, estava en un de les habitacions fosques de la festa, vaig notar desenes de mans tocant el meu cos, eren mans expertes i que no s’entretenien massa en els zones sense interès, el cos era un desert amb pocs oasis desitjats i ben localitzats, les vaig anar apartant acostant-me cap al focus de l’olor, vaig notar les seves mans i l’olor va anar descendent com els meus pantalons, vaig sentir un alé prop del meu melic i com algú intentava guanyar-se amics, sempre he decidit que els amics me’ls trio jo, vaig apartar-me no fos el cas que perdés res, i el cap del John va donar un gir de 360º, segurament sinó m’hagués apartat ara trobaria en falta una part del meu cos, em vaig girar just per topar-me amb el primer dels atlants, qui ni tant sols es va adonar que li faltava el cor, va caure als meus peus intentant comprendre el que havia passat mentre les seves mans tapaven el forat del seu pit, el segon no va ser tan estúpid el vaig notar de genolls davant meu i em va oferir el seu jurament de fidelitat, el vaig alliberar però abans havia d’acabar amb el cecs testimonis de la sala, al sortir vaig escoltar com corrien la balda des de dins i la música encara es va tornar més atronadora ara tocava el torn a Ministry, graciós que el nom del disc fos “The Mind is a Terrible Thing To Taste”, vaig tornar a la sala vermella allí m’esperava la Marian, em va mirar i amb un somriure no es va poder reprimir “Vaja, espero que no se m’hagin adelantat, segur que ha estat un polvo de muerte per algú... tot i que t’he preparat una sorpresa”, es va apartar i vaig veure damunt del llit una púber, de fet no sé perquè teniu tanta por al diable quan els humans el supereu en moltes ocasions, tenia la Marian al costat acariciant i empenyent el meu cos cap al llit “Sé que t’agrada, i possiblement sigui un bon entrant pels dos” els seus ullals sobresortien entre la resta de les dents, ella ni tan sols ho va veure però en un instant es va trobar damunt al llit i un fil de sang va començar a sortir dels seus llavis, després de la sorpresa va començar a moure’s com una gata en zel, no va ser necessari que m’ho expliqués el seu cos i l’olor que desprenia eren clars, va intentar aixecar-se però l’aire li va faltar, va caure al terra intentant recuperar el preciat element, un humà amb ullals falsos, per molt bons que siguin no deixa de ser un humà, i els humans teniu una certa debilitat per l’oxigen, i la Marian ho va entendre aquella nit, ja no em venia de gust acabar amb el pacte, “Suposo que has acabat la feina” li vaig dir al meu nou amic que estava a la porta, “Abans de guanyar-te la llibertat tens una darrera feina”, “Si senyor” va respondre lacònicament, vaig agafar la jove del llit i va ser aleshores que ho vaig veure, dos dits sota la nuca, una marca de naixement una lluna entre núvols, vaig observar les marques dels seus braços, una ànima perduda, una ànima que havia estat a un pas de perdre’s definitivament i ara era jo, el que no tenia ànima i en robava qui la podia retrobar i retornar on pertanyia de debó, a vegades la vida ens juga molt males passades, vaig donar una adreça al tità qui em va mirar sorprès, una adreça i un nom, i a canvi obtenia la llibertat i la gratitud de gent molt poderosa, al sortir de la sala i sense adonar-me’n vaig trepitjar el pobre braç de la Marian qui no va poder apagar amb el seu crit de dolor el soroll del seu braç trencat, va perdre el mon de vista, el temps suficient per descobrir al tornar obrir els ulls que anava directa contra una paret, va picar i va caure com un sac al terra, si la Marian tenia desitjos de dents noves, aquesta nit se li havia acomplert el desig, segurament li caldrien forces dents quan despertés, vaig sortir tancant la porta i bloquejant-la, tampoc era qüestió que la Marian no tingués temps per pensar en com havia anat la nit, i per si un cas havia buidat l’habitació de drogues o qualsevol altra substància que la pogués distreure dels seus pensaments i sensacions. Una festa a Londres a la tardor, ja havia dit que no era la millor de les idees, vaig sortir a la nit, una nit humida, la lluna m’observava des del cel suposo que contenta amb el regal que li havia donat, vaig entrar a la primera boca de metro, el normal hagués estat retornar a l’hotel caminant o amb un “black cab”, però no volia tenir massa temps per pensar en solitud, moltes vegades em pregunto com és que només conec ànimes torturades, suposo que algú de més normal hi deu haver entre els humans, semblem un iman per les ànimes que poc o res tenen a perdre, ànimes malaltes que vaguen sense cap sentit en aquest mon, suposo que deu ser molt més fàcil d’aprofitar-se d’elles, o com molt em temo a vegades, és que ja no hi ha cap ànima sana en aquest mon, i Deu faria bé d’enviar un nou diluvi per netejar-lo... En aquelles hores el metro anava buit, vuit persones alienes, vuit vides que compartíem un mateix espai, tenia al Pare Noel despistat ja que encara no era Nadal, una parelleta que suposo tornaven de festa com jo, dos treballadors de color que per les seves pintes i olor treballaven a la construcció, una secretària de qui no sabia si anava o tornava de la feina, una dona de fer feines que per l’olor acabava de fer alguna neteja, i un hindú, de fet no hi pot haver lloc a Londres sense un hindú... va ser al entrar en un revolt tancat que la llum va marxar un segons, al tornar tot estava igual, o no... eren vuit i només hi havia 7 batecs, un dels treballadors havia decidit fer una becaina de la que no es despertaria, en el següent revolt va tornar a marxar la llum uns segons i aquest cop vaig sentir una presència només un instant al tornar la llum, era la dona de fer feines qui havia decidit posar-se a dormir, el Pare Noel em va mirar i vaig veure com ell també havia vist quelcom, en un obrir i tancar d’ulls i sense veure res vaig notar com se li escapava la poca vida que li quedava al vell, no vaig poder més que somriure lamentant la cara de tots els nens del mon que no tindrien més regals a partir d’aquell Nadal, vaig veure venir el següent revolt i em vaig concentrar, de nou la foscor, un xic més llarga, un moviment però fins i tot jo vaig ser incapaç de veure res més, la llum ens va envair i amb aquesta l’evidència, la parella ja no ho era, no eren ni dos cors bategant ni tan sols un sol cor com els hi hagués agradat, ara era un silenci, un silenci com el del vagó, només quedaven tres, i algú d’ells era el que ho havia provocat, vaig agafar un xic de distància observant, un altre revolt i de nou un moviment, vaig acabar contra la paret contrària del metro amb la mirada sorpresa de la secretària i de l’hindú, l’altre treballador no miraria mai més, no vaig poder pensar massa un altre revolt i la foscor, vaig llençar-me contra la secretària va intentar cridar però la sorpresa de notar com un líquid calent i dens se li escapava del coll la va emmudir, no m’agraden els àpats ràpids però tampoc que juguin amb mi, de nou la llum va envair el vagó una vida a canvi d’una altra, al girar-me vaig veure el meu error,l’hindú no estava al seu seient estava caminant pel vagó tambalejant-se vaig arribar a la seva alçada i va caure al terra, la darrera corba abans de la meva estació només quedava jo i algú o quelcom més, més foscor però per mi no és problema, vaig tancar els ulls per tal que l’entorn m’envaís, vaig notar al llum com una onada líquida que m’envaïa, vaig obrir els ulls i res, la meva parada, vaig baixar del vagó deixant els cossos dins, vaig sortir a la matinada de Londres i vaig començar a caminar, va ser al aixecar el cap passada una estona que una idea em va colpejar, 221 de Baker Street, tancant els ulls vaig recordar “Quan d’una situació s’elimina tot allò que no és, el que resti per molt estrany i increïble que sigui serà la resposta al problema”, vuit persones en un vagó de metro i finalment només havia quedat jo, la resposta em semblava massa clara, vaig continuar caminant per Londres mentre intentava recordar com es deia psicoanalista en anglès...