entrada 162 (any 2)

No li va costar massa a la Ionde de convèncer al vell perquè les dugués al lloc de l'explosió el vell es deia Paul, i tot i les seves recances inicials no es va poder resistir als “encants naturals” de la Ionde, la travesia va ser curta, i l'espectacle del desastre s'escampava al voltant d'ells, de fet l'explosió havia estat destinada a no deixar cap mena de rastre, la Nàdia amb un crit sord va marcar una direcció, van pujar a coberta una resta de planxa de fibra amb un número de sèrie “Forma part d'un número de sèrie que si no vaig errada correspon als utilitzats per l'exercit, en especial en els míssils terra-terra”, “Així doncs hi havia algú més” va sentenciar la Ionde “Tret de nosaltres, els que ens han atacat i aquest profètic vellet”, la Nàdia es va acostar cap al vell desenfundant la seva arma, la Ionde es va interposar en el seu camí agafant-li el braç “Aquest vellet poc i té a veure en això, oi?” va dir mentre es girava, en Paul va empassar-se la saliva, havia sortit de moltes situacions però aquella era força complicada, va intentar fer un somriure quan la Ionde li va trencar “En Paul, es un germà de les ombres, segurament un observador, oi Paul?”, “Qui?” va preguntar la Nàdia, poc servia ja amagar les cartes en Paul es va seure a la popa del veler “Vec que no estàveu amb ell per casualitat, i si, sóc un observador”, la Nàdia va veure una brillantor en els ulls de la Ionde que no acabava d'entendre “Ets el seu cronista!” va exclamar la Ionde, tu saps el seu nom!” “Jajajajajaja, no arribo a tant” va dir en Paul “I si sóc el seu “cronista”, com ja deveu, o segur que tu saps els vampirs no són excessivament nombrosos, i cada cop que es detecta la presència d'algun es procedeix al seu registres, en el aquest cas només sé que el seu origen és força llunyà, i que hi ha constància d'ell des d'almenys el 1578, de les hores ha anat apareixent i desapareixent, nosaltres només ens dediquem a observar els seus actes i a satisfer les seves necessitats materials...” “Vaja uns venuts” va cridar la Nàdia “Uns venuts i que de pas heu venut a la vostra pròpia espècie”, va continuar dient “Si” va dir la Ionde “Però són els mateixos que et van salvar el cul l'altre dia, perquè sembla ser que ets un xic porqueta menjant, porqueta i deixada...”, “Possiblement, venuts i traïdors” va contestar el vell sense immutar-se, aquella crítica li havien fet tantes vegades que ja no li importava “El vaig conèixer quan jo acabava de fer els divuit anys, i se'm va oferir aquesta feina, mai oblidaré el primer cop que el vaig veure, va ser prop de Roma intentava documentar-me sobre ell, quan prop del Coliseu em van venir a buscar un grup de pobres, en aquell temps era jove i estúpid, els hi vaig donar totes les monedes que em quedaven, pel darrer que em va venir a buscar ja no em quedaven més monedes, però veient la seva pobra mirada li vaig donar un rellotge que pertanyia a la meva família des de feia generacions, el pobre em va mirar i amb somriure dient “No tot està en els llibres, i possiblement preguntant aprendries més del que vols saber, bonic rellotge, si mai marxo d'aquesta merda de planeta te'l tornaré, no està gens malament que enviïn un santon perquè expliqui el que faig...” vam estar tota la nit bevent, vaig poder preguntar tot el que sempre havia desitjat, tot i que a cada pregunta perdia el desig a fer-ne de noves, només vaig tenir una idea clara, seria un bon observador però quan més lluny d'ell millor”, “Mireu allí!” va cridar la Ionde, damunt una fusta un objecte brillant resplendia sota un cel cada cop més encapotat “No és possible!” va exclamar en Paul mentre l'examinava “És el meu rellotge”, aleshores una fina pluja els va començar a mullar, “Tots els records es perdran en el temps com llàgrimes sota la pluja, es hora...” “De morir...” va sentenciar la Nàdia, acabant de parafrasejar a Roy Batty. La Ionde va anar a la proa del vaixell endinsant la ma en el mar, no va ser conscient del temps que va passar allí fins que el la ma del Paul la va tornar a la realitat, aquest espantant li va dir “No hauríeu de despertar allò que millor està dormit” “Ningú és el que diu ser no vell Paul...” ell va mirar al mar, gelant-se-li la sang al veure una forma blanquinosa enfonsant-se cada cop més “Està viu!” va dir la Ionde mentre s'asseia, la Nàdia ho observava tot amb un cert desconcert en la mirada “Paul, crec que encara tindràs feina per temps i oportunitat de tornar el rellotge, o millor...” va dir la Iondé aixecant-se i prenent-li de les mans “Ja el tornaré jo” va deixar anar un somriure i va tornar cap al costat de la Nàdia, la va agafar del braç i la va fer seure al seu costat, allí sota la pluja i mentre tornaven cap al moll va repenjar el seu cap al pit de la Nàdia “Tata, m'explicaràs que vas sentir al acabar amb aquella noia? i amb el noi? qui ho feia millor? quin gust tenien?”, la Nàdia no va puguer més i va dirigir-se al costat de la barca per deixar anar l'inexistent esmorzar d'aquell matí “No pateixis Tata, tenim temps perquè m'ho expliquis” va dir la Ionde mentre li apartava els cabells de la cara a la Nàdia “Perquè encara estem juntes en això no?” va dir mentre li besava la galta, la Nàdia va ser conscient de l'increïblement creguts que són els humans en creure que no hi ha res per damunt d'ells, ella en poc temps havia vist com els humans no eren més que un accident en aquest mon...