entrada 155 (any 2)

Les nits no acostumen a ser allò que un pensa o desitja, simplement són el temps que va entre la caiguda del sol i la seva tornada, i ahir no va ser diferent un hagués pogut desitjar que les coses anessin d’una altra manera però... estava buscant on fer el darrer mos quan vaig notar quelcom que no anava com era d’esperar, vaig notar un cor accelerant-se, un agafar aire i l’etern sentiment de rendició, va obrir els ulls amb la sorpresa de no haver notat ni la sensació gelada de l’aigua, però suposava que quan un moria igual aquestes coses passaven a un segon pla... “Què ha passat?”, “Vaja una pregunta idiota, tot i que potser hauria de preguntar jo com és que algú intenta fer un salt de pontoli quan encara queda pels jocs olímpics, i poc tens d’àngel pel que vec”, ella amb una somriure nerviós va apartar les meves mans de la seva feminitat. “I tu? Et dediques a salvar a aquells que no t’ho demanen?”, no vaig poder més que deixar escapar una rialla, la nit no seria el que esperava però tenia tota la pinta de ser força divertida, ella va agafar aire “Suposo que voldràs una explicació?”, “Jo? A cas l’he demanada?, mira les coses venen com venen i suposo que avui em tocava fer pesca a l’aire”, “Jo no havia de perdre la feina i ell m’havia d’estimar per sempre...” no vaig entendre el perquè la feina anava abans del ell, possiblement l’ordre no importava o si?, qui ho sap. “Bé les coses mai venen com esperem” vaig dir amb un somriure “Suposo que es tracta de poder encaixar els cops de la millor manera, i aprendre que qualsevol cosa que ens vingui es pot suportar amb un somriure, el pitjor sempre acostuma a venir després del pitjor així que sempre hi ha camí abans d’arribar a l’extrem”, “Deu ser fàcil parlar així que algú que no ha perdut mai res, però n’hi ha d’altres que toquem més de peus a terra i per qui la vida és una merda...” “Suposo que com dius poc he perdut, tret de l’ànima el cor i la humanitat” vaig dir, “Bé, sigui com sigui gràcies per tot, crec que ha estat una decisió errònia, o potser no era el moment, ara voldria estar un xic sola”, la vaig deixar tot i que després de fer algunes passes m’hi vaig girar “Saps, crec que els humans no valoreu el que teniu fins que esteu a punt de perdre-ho, ara si em perdones marxo que se m’ha obert la gana...” “Tu mateix” va dir... potser va ser el to de la seva veu, l’hora o tot plegat, però els humans teniu una habilitat especial per fer-me perdre la paciència, va intentar evitar-ho, el perdre el que feia res havia intentat regalar, però acostuma a passar que allò que a vegades regaleu no tolereu que us sigui robat...