La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 7 de maig del 2009

entrada 145 (any 2)

Podria creure’s que amb el pas del temps un acaba per tenir més coneguts o amics, però res més lluny de la realitat, amb el pas del temps un es fa més feréstec alhora de donar la seva amistat gràcies al bagatge que ens donen els actes de persones amb qui confiàvem i que per un motiu o un altre ens han acabat per vendre. Això si, el temps dóna per que vagin entrant i sortint de la nostra existència una increïble troupe de personatges que amb més o menys mesura deixen la seva empremta en nosaltres, empremtes que al llarg de la vida ens han de servir de codis i d’avisos del que ens pot venir en un futur, suposo que a la fi es podria valorar l’èxit de l’existència en la qualitat de les persones que ens han deixat gustosament part d’ells, i en la quantitat de persones que han acceptat de bon grat que els marquéssim, tot i que em nego a creure que un fet sigui divisible de l’altre... Una vegada algú em va dir que érem allò que els altres creien que érem, i no pas el que nosaltres mateixos tenim consciència del que som, de fet sempre és més còmode per la gent que siguem allò que esperen que siguem, el posa menys nerviosos i els permet de creure que estan un pas per endavant nostre, aquest és un dels grans errors de la humanitat, aquest i el creure que tot ha de tenir una explicació i que aquesta a més ha de ser coneguda, compresa i acceptada pels altres, qualsevol acte que surti d’aquest fet esdevindrà un acte sospitós i fosc, un acte poc valorat i possiblement no acceptat per no entendre el motiu del mateix, així doncs els propis humans us heu carregat el “libre albedrio” el regal més apreciat que us va fer Deu i el que va provocar la darrera guerra d’àngels, mai he entès la possibilitat de llibertat que teniu i en canvi la necessitat de control que patiu, algú lliure com vosaltres no hauria de tenir més límits que els fixats per un mateix i en canvi no pareu de crear regles i normes destinades precisament a atemptar contra aquesta llibertat màxima, on fins i tot s’arriba a pervertir el concepte de llibertat amb el de llibertinatge i on acabeu en el famós contracte social, on alguns renuncien a ser el que podrien ser, d’altres s’esforcen per ser el que no podran ser i finalment uns altres són allò que són... I encara us estranyareu que siguin necessaris tants psicòlegs en una societat on tothom és allò que li diuen que és i on el que un creu que és no té el més mínim valor, que menys que tenir professionals capaços de discernir i dir-nos amb seguretat el que som, i si un no hi està conforme, ja ho sabeu... aleshores un està malalt, per no ser el que hauria de ser, tot un joc de bojos en mans dels que menys bojos haurien d’estar....