entrada 158-2 (any 2)

Aquella mateixa nit i segons les cròniques que he pogut llegir...
A ella no li agradava que la fessin esperar, sabia l’important que és el temps com per perdre’l, no li havia agradat gens que l’haguessin trucada, ni tampoc li va donar massa confiança la veu del seu interlocutor, però un nom, un sol nom i ja estava dins del joc, ara allí davant d’una gran porta de fusta el seu pensament va marxar molt enllà... el seu pare sempre li deia “No hi ha un bé o un mal, ni tan sols actes bons o dolents, només hi ha actes oportuns o inoportuns”, ella sempre li portava la contrària, havia cregut en un mon creat per un Deu que estimava la bellesa i la bondat, i que havia demostrat sobradament la capacitat del perdó amb els humans, qui de pas no li ho havien ficat fàcil, recordava una tarda d’estiu de vacances a casa dels seus pares, quan una serp es va creuar al seu camí, l’instint inicial d’acabar amb ella es va veure frenat per la seva racionalitat, cap mal havia fet i no eren tots els animals creacions d’un mateix Deu?, aquella mateixa tarda, la serp havia mossegat al Tin, el pastor alemany de la família, tot i que la mossegada no era mortal l’estat del Tin tampoc era l’òptim i al final l’havien sacrificat, aquella mateixa setmana algú va entrar a casa seva de nit, i sense gos que alertés a ningú el seu pare, la seva mare i el seu germà petit havien estat assassinats, i ella, ella no hi era, com aquest cop havia rebut una trucada i havia entrar de nou en joc, formava part d’un grup altament entrenat i destinat a acabar amb aquells que havien fet dels humans les seves víctimes, havien rebut un avís del parador d’un d’aquells monstres, dotze membres formaven l’escamot, fins i tot a ella li havia semblat excessiu però no donava les ordres, van entrar al bloc on en principi descansava al que buscaven i aleshores va esclatar l’infern, no va reaccionar però un darrera l’altre els seus companys van anar caient sense ni tan sols saber com. Ella va veure una ombra, quelcom que no va poder definir però l’instint va fer que apretès el gallet de la seva pistola, i aleshores el va veure davant seu, amb un somriure que mai oblidaria, els seus ulls es van desviar al veure una taca vermella que s’anava fent gran al braç del que tenia davant “Un bon tret minyona”, va escoltar just abans de sentir una cremor al baix ventre, va notar com quelcom la tallava i com el seu interior lluitava per sortir va intentar cridar però li faltava l’aire “Vols viure?” li van preguntar “Doncs ja saps el que has de fer”, notava com les forces li fallaven notava una humitat cada cop major regalimant entre les cames va aixecar la pistola i demanant perdó a Deu va tornar a apretar el gallet, una altra explosió de llum i el mon es va anar fent irreal, va veure la figura del seu superior caient amb cara de sorpresa al descobrir que aquella que havia intentat salvar l’havia matat “Ben fet minyona”, li va dir el monstre “Tranquil•la que sé complir un pacte, tot i que aquesta nit tenies una doble cita amb una vella amiga...”, va perdre la consciència, quan va despertar la van interrogar tot i que ningú va dubtar que havia fet el que devia, la mort del seu superior es va considerar un accident i la seva supervivència un miracle... recordava al seu pare... “No hi ha un bé o un mal, ni tan sols actes bons o dolents, només hi ha actes oportuns o inoportuns”, va deixar la Companyia, la mort del seu equip i la seva família havia estat massa per ella. Va notar un calentor al llavi i un regust metàl•lic i salat, que la va transportar al present, cada cop que hi pensava acabava mossegant-se el llavi fins fer-se sang, era ja quasi un acte reflex i avui no hauria de ser menys. La porta es va obrir i va entrar a la gran sala, havia sentit parlar de la mateixa, i feia anys hagués matat per veure-la, però ara no la va veure tan imponent, la sala era rodona, dotze columnes en cercle l’aixecaven i aguantaven, el sostre obert, un cercle amb dotze seients un davant de cada columna l’estava esperant, mentre hi arribava va anar admirant totes les obres dels grans artistes que mai serien mostrades al gran públic, els anys que molts consideraven perduts dels millors pintors, escultors i altres artistes estaven allí, obres destinades als ulls de molts pocs, un cop al centre va intentar acompasar la seva respiració amb el seu ritme cardíac “Suposo que sap perquè l’hem cridada” va reconèixer la veu del seu interlocutor com aquell qui l’havia trucada “Necessiten que els hi recuperi quelcom”, “Exacte, tot i que l’hem d’avisar que hi ha d’altres cercant el mateix”, “I ha de ser un problema?”, “Potser ho serà si el que està en l’altre bàndol és un vell conegut seu...”, aquell va ser un cop baix, va tornar a notar el regust en el seu llavi, ni els anys ni la distància havien fet perdre ni una mica de la intensitat del record, “No serà cap problema” va dir enfortint el to de la veu al màxim, “I que esperen que faci?” va preguntar intentant recuperar el domini de la situació “Que parli amb ell i li faci veure “l’inconvenient” de la seva feina” li van dir, “Com??” va cridar, “Que parli amb un monstre?, Que li faci veure “l’inconvenient” de la seva feina?, no en tenen ni idea de amb qui tracten oi?” va agafar aire “Suposo que no dec ser la primera opció, només per curiositat, que els hi va fallar per fer-me buscar?”, va somriure interiorment, la millor defensa sempre havia estat un atac, i en aquella reunió feia temps que havia perdut l’oportunitat del que buscava, va aguantar uns segons més el xiuxiueig de les persones allí reunides, i es va girar per marxar quan una veu femenina va sobresortir entre les altres “No espero que ho entengui, però hi ha pactes que si ells no respecten nosaltres si, hi ha un pacte de no agressió i no serem nosaltres els primers en trencar-lo” la noia es va aixecar i es va dirigir cap a ella al passar per sota la claraboia va veure com al front van brillar una sèrie de punts, sota la llum de la lluna... “Filla” ressonava la veu del seu pare al seu cap “Que veiem al cel aquesta nit?”, va somriure la constel•lació de verge, havia escoltat llegendes sobre aquells que tenien els estels en ells, però no les hi havia fet massa, cas, ni tan sols va notar quan la jove va quedar al seu costat “La darrera nit vam perdre tres Moms”, va deixar anar un renec, tres Moms en una sola nit, de fet pocs més havien quedat disposats a acceptar un encàrrec com aquell, el temps no l’havia debilitat ni tan sols tres de la nissaga dels darrers mags havien aconseguit parar-lo, “Tu ets l’única que podria acceptar un encàrrec com aquest, tu tens quelcom pendent amb ell, i aquesta és la nostra única esperança...”, “El fet que no em matés, no implica res, segurament si li dono l’oportunitat o li ve de gust ho farà, no esperi un comportament humà de qui no ho és”, havia passat els darrers cinc anys preparant-se i estudiant, havia descobert els anar i venir al llarg dels anys d’aquell que buscava, per molt invisible que es vulgui ser, un sempre deixa rastre, i ella s’havia tornat una experta seguint-lo, “El coneix?”, aquella pregunta la va deixar fora de lloc “Com?”, “Si el coneix, si sap com és”, no va poder més que deixar escapar un somriure, la marcada per la verge estava interessada en aquell que portava la marca del mal, si no fos que en aquella precisa nit el final de la seva vida havia començat hagués rigut a gust....