entrada 227 (any 2)

L’altre dia estava a punt de sortir de l’Hotel on havia anat a visitar al meu “custode” quan vaig veure al hall una figura que m’era familiar, el hall de l’hotel és ampli, el suficient com per que hi cabés no fa massa un fòssil d’un mamut llanut que es va subhastar, veient al John no vaig poder d’evitar el pensar si estaven a punt de subhastar un altre fòssil, m’hi vaig acostar i tot i la seva cara de sorpresa els dos érem conscients que ell ja m’havia vist i que jo ho sabia, el vaig acompanyar a la cafeteria de l’hotel, vaig seure’m sense donar l’esquena a cap porta i agraint la quantitat de miralls que m’oferien com si fossin desenes de càmeres una visió perifèrica de l’establiment, “qui es deixa agafar s’ho té merescut” vaig pensar, el cambrer va venir deixant dos gots a la taula, el John és de gustos fixos que com tot ha anat canviant al llarg del temps, ara a la seva vellesa s’havia aburgesat una mica fet que jo li retreia sempre que podia, vaig olorar el got i no vaig poder evitar una ganyota Lagavulin 16 anys, ell em va mirar somrient “Suposo que per algú que no s’ha de preocupar pels excessos això et semblarà una beguda de vells, però en el meu cas un ja té certs anys, i feina a fer!”, l’havia conegut feia ja quaranta anys, ara arrossegava la seixantena, havíem estat presentats de forma “accidental” en una festa de Nadal a l’ambaixada britànica de Thailàndia, després d’algunes copes i de més mentides ens vam mirar als ulls i vam passar a una sala a part, un cop tancada la porta no vam poder evitar somriure com a nens que haguessin acabat de fer una malifeta, ell necessitava algú que l’introduís al triangle d’or d’opi i jo tenia en aquells dies amics i contactes per fer-ho, varem fer unes vacances per Tailàndia, Laos i Cambotja, un cop acabades ens vam acomiadar, jo no tenia cap interès en conèixer els seus veritables interessos i ell em va oferir quelcom que jo feia temps que estava desitjant, i que només els visitants més assidus de las Torre de Londres trobarien a faltar, ja feia alguns anys que s’havia retirat prop d’on jo tenia la residència actual, i de tan en tan quedàvem per recordar vells temps “Saps, em pregunto si al final ha valgut la pena fer tot el que hem fet” va dir apurant el seu got “Haver participat activament a mantenir l’ordre en aquesta merda de mon i no poder-ho dir, o almenys no fer-ho obertament” va continuar picant-me l’ullet “Em fot força, tu sempre ho deies, les multituds finalitzen les guerres, però només alguns homes les acaben, i quan la guerra s’acaba, que queda de nosaltres?, res, només l’oblit i les deixalles que ens llencen per tal que no molestem ni expliquem allò que ningú vol saber, perquè tu com jo saps que no hi ha bons ni dolents, i que nosaltres ja fa anys que hem vist com les causes no són més que paraigües sota els que dipositar tot l’horrible dels nostres actes, per tal d’amagar que a la fi no som més que nosaltres els que els fem, saps sempre vaig creure que tot el que feia ho feia per que era la meva obligació, ara amb el pas dels anys he vist que ho feia perquè era el que m’agradava i no em fa sentir millor persona precisament” “John, penses massa, i tantes cabòries no et deixen gaudir de la merda de whisky que beus... “ ell va somriure i es va aixecar, sota la màniga de la camisa vaig veure el tatuatge com a darrera marca del que havia estat, se l’havia fet el dia de la seva llicència, li havien dit que seria el lligam entre el que havia estat i el que era, que cada cop que es qüestionés el que havia fet o el que era el tatuatge li recordaria la importància dels seus actes, jo l’havia vist algunes vegades i recordava la llegenda escrita al peu de la fulla de ganivet, tot i que ell havia optat per canviar l’idioma “Qui audet adipiscitur”, vaig indicar-li que ja pagaria jo, em va donar la ma i va sortir de la cafeteria, abans de creuar el carrer es va girar i em va mirar, tenia aquella mirada blava, freda que indicava que tot i el pas dels anys hi ha natures i natures, va agafar aire i va creuar el carrer, just quan estava al mig del mateix un cotxe va sortir de la foscor i se’l va endur, una senyora va ser la primera de cridar, algunes de les persones de la cafeteria van sortir a veure què havia passat, el cambrer estava anant a portar el canvi quan va veure que la taula estava buida, hauria jurat que feia no res hi havia una persona en la mateixa, en la taula els dos gots de whisky i res més, vaig sortir al carrer per una altra porta observant el sobre que el bo del John m’havia donat abans de morir...