entrada 221 (any 2)

Ahir estava passejant veient el caos dels carrers, encara recordo quan hi havia una acera per a cada sentit del carrer, i de com els pares tenien un cert neguit públic quan el seu fill anava de banda a banda del carrer, possiblement em podríeu titllar de romàntic o de carca... doncs bé anava caminant pel carrer cercant quelcom per menjar, quan els vaig veure un grupet de quatre púbers, suposo que entre els 14 i els 16 anys, els “senyors del carrer” segons el que semblava, no els hi va costar massa sobrepassar a una senyora de certa edat carregada de bosses i riure-se’n en la seva cara, i suposo que la cosa hagués pogut anar a més sinó haguessin vist a dos noietes a l’altre acera, van creuar el carrer sense mirar enfotent-se’n dels clàxons dels cotxes i preocupant-se poc si provocaven cap accident, un cop darrera les noies un d’ells va treure un mòbil mentre un altre esperava les instruccions, al donar-li llum verda aquest va aixecar les faldilles d’una de les noies i l’altre ho va filmar tot, la noia es va girar empenyent al noi, mentre la seva amiga començava a agafar distància, la resta dels nois van rodejar a la noia i la van empènyer contra un portal, possiblement podrien filmar quelcom més, la noia no va tardar massa en sortir del mateix, i no sé ben bé que va prometre, fer o donar i poc que m’interessa, però darrera d’ella van sortir els quatre angelets rient, els vaig seguir una estona, els carrers van anar passant fins arribar a llocs més tranquils, aleshores els vaig adelantar i accidentalment (crec que hauria d’anar entre “”) vaig picar l’esquena d’un d’ells, vaig notar les quatre mirades d’odi, i poc em van interessar els seus comentaris, suposo que la premsa els titllaria de nens, de joves provinents de famílies desestructurades, de problema latent d’una educació feble, del que implica una família despreocupada dels seus cadells, m’importa ben poc, la societat ha creat sers nihilistes que poc o res respecten, la societat ha volgut donar el millor als seus cadells, i ha oblidat que moltes vegades aconseguir és el resultat dels fracassos i que donar el premi sense l’esforç previ és un joc força perillós, com deia algú si dones menjar sense explicar com aconseguir-lo quedes obligat a donar-lo sempre, ja que d’altre manera mataràs l’altre part i òbviament aquesta tindrà tot el dret a reclamar-te’l, doncs bé... per on anàvem... sips, quatre mirades assassines, la situació estava aturada suposo que avaluaven que de divertit podia tenir pegar-me, i va ser just en aquell moment “el catalitzador”, vaig obrir la ma ensenyant el mòbil d’ells, les mirades van pujar de tensió, suposo que el foc ja havia agafat, però a un tempo que no interessava, vaig deixar-lo caure trepitjant-lo, aleshores tot va començar, un insult i un cop de puny vers mi, un pobre estúpid simplement em vaig apartar el seu cop va passar pel meu costat, vaig agafar el seu coll per la nuca i la mandíbula un petit moviment circular i tota la seva força va ser la mateixa que el va fer volar i caure al terra, una puntada a les costelles i ja en quedaven tres... tres negrets passejaren pel zoo i una gran os en va matar un d’ells, ja només en quedaven dos, el tercer el tenia la costat encara no havia reaccionat fet que li va ser fatal, vaig colpejar-lo amb el palmell en forma d’urpa d’os a la mandíbula, aquesta es va enfonsar i ell va picar contra una paret caient al terra inconscient, dos negrets es van asseure de cara al sol, un d’ell es va cremar i ja només en quedava un, el segon va saltar damunt meu per sorpresa, un petit moviment cap al darrera i ell va empènyer cap endavant just el que volia, acotxant-me va caure per damunt meu al terra, el primer intentava fugir, i no li podia permetre, vaig donar una puntada a un pot que hi havia, aquest el va colpejar a l’esquena fent-lo caure, l’interior del pot li va caure damunt i ell va començar a cridar al notar com la se li cremava la pell, un negret va quedar sol, es va penjar i ja no en va quedar cap, vaig agafar al desgraciat de terra aixecant-lo, notava com intentava respirar com un peix quant el treuen del mar, no vaig tenir pressa, la pressió va ser constant, no volia desaprofitar el moment, “Només som víctimes...” van ser els seus darrers mots, possiblement només siguin víctimes, i qui no ho és ?, al final em va tocar menjar deixalles i menjar escombraria, vicis sense virtuts, i el graciós és que no hi havia cap somni dins d’ells, ja que tots els seus somnis eren realitat, i que pot esperar o voler aquell que tot ho té o tot li fan?... al final i per aprofitar les noves energies vaig agafar les entrades que un d’ells tenia pel concert de Pignoise, i allí les vaig veure, les dos nenes de la tarda, suposo que cada una havia dit a la seva família que passaria la nit a casa de l’altra i els seus pares per tal d’estar sols i tranquils ni tan sols havien preguntat, no fos que els estiguessin mentint i no poguessin descansar de la seva filla ni aquella nit, així doncs no les esperarien fins l’endemà, mira per on, igual el primer plat no havia estat de massa qualitat però ningú fa el lleig a un bon postre... Per cert, si teniu una estona aquest cap de setmana us recomano una pel•lícula, la de Watchmen....
“¿Es así como todo termina? Vidas violentas que acaban violentamente. No hay tiempo para amigos. Solo nuestros enemigos nos llevan flores a la tumba. Me recuerda un buen chiste, va algo así:
Un paciente llega al doctor y le dice -Doctor, estoy triste y deprimido, cansado de la vida, no sé que hacer-
El doctor muy tranquilo le dice -No hay de que preocuparse, el tratamiento es simple. Ha llegado a la ciudad el payaso Pagliacci, dicen que es el mejor de todos. Solo tiene que ir a verlo y recobrará los ánimos-
El paciente cae en lagrimas y le dice -Pero doctor, yo soy Pagliacci-”
-Rorschach dixit -

Encara que em quedo amb la de: “Tots som titelles, Laurie. I jo només sóc una titella que veu els fils...”