entrada 205 (any 2)

Veiam, veiam (com deia un avantpassat meu)... una de les coses que més odio dels humans és la capacitat de creure’s en el dret de fer tot allò que els hi rota i després si quelcom surt malament ja vindrà el pastor amb el garrot a arreglar-ho, suposo que un cop un s’acostuma a les coses bones costa de tornar a la realitat que aquest fotut mon està format com a mínim per una dualitat... observo com cada cop la gent espera més dels altres i accepta menys el que els hi desagrada, i el que encara és més divertit es veure com intenten agafar poses i gestos que els hi van força grans, suposo que un general no ho és pel magnífic uniforme que porta, o recuperant una vella dita, l’hàbit no fa al monge, en aquesta època d’un vitalisme extrem i d’un nihilisme que treu fum em sorprèn llegir com elements en nom d’una falsa llibertat critiquen tots els mecanismes que té el poder per materialitzar el seu control en alguns països, i en canvi ho reclamen en el seu sempre que perilli el seu estatus, no sigui que els facin pencar de nou... Forces idiotes amb forces ganes de fer-se sentir, i el problema és la col•lecció d’imbècils predisposats a seguir-los i ja és perillós que un imbècil segueixi a un idiota i al ben mig els cretins que poc sabem que fan i menys encara que pensen, bé amb aquest panorama i esperant de recuperar la meva veritable naturalesa (crec que cada cop queda menys), un només pot contemplar el seu entorn i veure com molt possiblement la major part dels elements del mateix sobreviuran als humans que amb un neguit malaltís intenten modificar-lo, això si tot pel bé de les generacions futures o del propi entorn, que poques vegades he escoltat a algú qui sincerament reconegui que les accions presents es fan pel bé d’algú i d’ara i que en molts casos ni el medi ni el futur importa massa, més que res perquè el medi és el que ens dóna per viure i del futur.... bé com el seu nom diu el futur és el futur i no arriba mai, ja que un sempre creu en el dia posterior al actual com a futur, sou sers febles i amb carències que cobriu amb l’emmagatzematge de béns que us fan creure en una falsa sensació de seguretat, i com sempre us dic oblideu que tot el que es té es pot perdre, i al final només queda un mateix, això si, amb uns instruments de poder adequats sempre costa un xic més el perdre el que un considera seu... Avui m’ha pogut el comentari d’algú que per tenir alguns estudis considera que les seves opinions a part de ser lliures (fet que respecto) són encertades (fet que ja no accepto tan), i qui es permetia des de un dels estats més policials i controladors del mon intentar donar lliçons sobre com de lliures han de ser els habitants d’un cert país i de com han de funcionar o no els serveis de seguretat del mateix, de fet brutal! un article de bella escriptura però de no tan bell fons, això fa anys es deia: Promoure la llibertat del veí i coaccionar la pròpia.