entrada 213-2 (any 2)

Sempre m’han fet gràcia els deja vu, amb tot suposo que quelcom no acaba de funcionar massa bé quan els tinc amb una freqüència massa elevada... tot i que, sempre hi ha un desencadenant ahir en vaig tenir un mentre feia una cervesa amb coneguts en un dels pocs llocs decents del país, va ser al escoltar una cançó que vaig perdre el mon de vista, i avui mentre escrivia la primera entrada del blog i el revisava juntament amb el kyoto song he tingut el segon, el meu cap ha anat forces anys enrere, quan corria pel bosc de bambú Sagano Arashiyama, després de fer-ho he de reconèixer que és una de les meves debilitats el estar rodejat per aquesta planta i observar el seu moviment (i no va amb segones...), així que alguns fets actuals no han fet més que accentuar les meves creences de que tot té una direcció, el univers és circular abarcant-ho tot però unidireccional, ja tenim el koan de la setmana, allí vaig conèixer l’Akiko Mutsumune Kohishiran, la filla d’un senyor feudal, qui va decidir després de tots els seus intents de matar-me el donar-me naturalesa de diable, ja que preferia que la seva filla acabés amb un diable abans que amb un occidental, de fet els japonesos formen una de les societats més classistes i a l’hora racistes, tenen un esperit nacional fora de tota mesura, potser només superat per l’ego dels argentins i ja és dir... doncs bé el bo del pare Yohijiro, va raonar totes les possibles solucions, que passaven per: matar-me a mi, fet en el que va fallar, matar la seva filla (fet impossible per l’amor que li professava) i finalment suïcidar-se, operació que només els plors de la seva filla van ser capaços d’aturar, així doncs va arribar a una solució salomònica, jo no era d’eixe mon com diu en Raimon, i davant d’éssers d’altres llocs poc hi podia fer ell, un raonament senzill i bàsic, com bona part del bo que té Japó, possiblement per això a ulls dels complicats occidentals semblen terriblement complexes i recargolats degut a la seva senzillesa, i ja tenim un segon koan... doncs bé, recordo els passejos pel bosc de bambú els canvis de color, l’olor de la pluja els jocs de llum, i també tota la sang que allí es va vessar, sang d’amor i d’odi, allí va néixer i morir la meva relació amb l’Akiko, el seu pare es va veure atacat per un altre senyor feudal, em vaig oferir per ajudar-lo, i ell ho va rebutjar, no podia acceptar que un dimoni solucionés els seus problemes, en aquelles èpoques complia més la meva paraula i possiblement era més estúpid, em vaig perdre en el bosc de bambú com cada nit per trobar-me amb ella, la vaig trobar pàl•lida com la lluna en la claror que dibuixava el bosc, allí encerclats entre el bambú només els estels eres testimonis de la nostra relació, al acostar-m’hi vaig notar una olor familiar, la guerra entre senyors s’havia anticipat fet que ja sospitava, i la pobra Akiko havia estat una de les primeres víctimes, vaig contemplar la seva bellesa, la bellesa d’algú que ja no era ningú, fins i tot en aquells moments vaig quedar captivat per la seva serenor, havia donat la meva paraula de no intervenir i així ho vaig fer, possiblement en l’actualitat hauria arrasa’t amb tot i molts haguessin desitjat no haver nascut, però com he dit era força més estúpid aleshores i menys infectat per la cultura occidental, possiblement el temps i el destí ha acabat per premiar i castigar, però jo no puc oblidar ni perdonar i això quan un té l’eternitat per endavant és quelcom força fotut...