entrada 218 (any 2)

Avui toca estar desfet, de fet ahir ja ho tenia clar només d’entrar-hi, és estrany com el cos rebutja tots els esforços físics, i en canvi agraeix amb endorfines un cop s’ha acabat l’exercici, bé quan a un ja li fan figa les cames només després d’un calentament pot tenir clar que la cosa va de debò i que serà dura com a un li agrada i hauria de ser, perquè si entrenem de que serveix fer-ho a mitges, possiblement sigui un extremista però ja m’ho deien fa temps “No pain, no gain”, odio les famoses classes dirigides on el que paga decideix el temps, el ritme i fins i tot es pot permetre el luxe de parar a gust, ahir no hi havia res d’això, si acceptes entrar ja saps al que vas, només es para si un cau i ja no es pot aixecar, vaig somriure al veure que només portaven quatre hores de sessió i els primers peus ja s’havien obert suposo que s’ha d’agrair a la forma de vida occidental, la gràcia està en dosificar-se arriba un punt on el cos segueix a la ment, tot té un ritme i només cal que un el descobreixi després tot és un xic més fàcil, bé això no treu que després de la dutxa si un queda assegut massa temps no pugui aixecar-se o que baixar unes escales sigui un exercici titànic, ja que les cames fan figa a cada esglaó que baixes i tens la sensació que acabaràs al replà via descens de cul, amb tot res veure amb els entrenaments extrems, al Japó en són uns experts, entrenar els dies de màxim calor sota una humitat inhumana o els dies de fred hivern a l’exterior porten a plantejar-se forces cosses, com per exemple l’increïble de la voluntat i de com el cos mai es vol quedar enrere, després d’aquests entrenaments un està preparat per una de les proves més tradicionals al Japó, el combat denominat “a partir la fulla”, acostumen a ser combats llargs, força llargs, d’entre vuit i dotze hores, amb descansos molt curts, davant d’un es fiquen tots els membres del Dojo i van passant un rere l’altre, la intenció és veure quan s’aguanta i trencar-ho tot, el combat ha d’esdevenir quelcom instintiu, ha de fluir com la respiració o la suor, pensar en el que volem o podem fer és una pèrdua de temps i energia, normalment les primeres hores mai porten a cap resultat, és quan el cos es dosifica i prioritza les funcions que les coses comencen a rutllar... al final un acaba sense forces en els braços, i reben de valent, però això també forma part de l’entrenament, conèixer els límits i el que implica sobrepassar-los ens porta a conèixer fins on podem arribar i que estem arriscant en cada moment. Bé avui torna a tocar, reconec que aquest any faig mitja campana, però intentaré recuperar el que perdo aquest matí amb un entrenament un xic més enèrgic per la tarda, i espero demà tenir forces suficients com per escriure un altre blog, i sort que no s’escriuen amb els peus, tot i que a vegades ho sembli...