entrada 209 (any 2)

En un segon va esclatar l'infern, possiblement ja no calia ser massa curós, vaig arribar on estaven observant les esteles de les bales, he aprés que no val la pena sorprendre's per res i aprendre a acceptar-ho tot per molt estrany que sembli i després un cop solucionat el tema ja s'analitzarà el que ha passat, vaig veure just com un dels “excursionistes” queia atravessat per una fletxa, un dels altres excursionistes es va interposar entre el seu cap i una espasa que se li va clavar en l'estómac, ja només en quedaven dos que disparaven contra tot allò que se'ls hi acostava, els “bons homes” havien deixat de ser-ho, possiblement els segles havien fet que es repensessin la seva situació, vaig aconseguir passar desapercebut vaig somriure quan vaig creuar la mirada amb l'excursionista, i aleshores vaig observar com un dels caiguts s'aixecava, allò pintava malament i reforçava la meva idea del que hi havia allí dins, no em va acostar arribar al final de la sala, just damunt d'un altar de pedra la vaig veure, la “copa del pescador” n'havia sentit parlar però no era el moment de parar-se a fer tasques arqueològiques (aquesta copa es deia que l'havia donat el propi Deu molt abans de l'arribada del seu fill o del que fos, es deia que tenia la capacitat de curar qualsevol mal i portar la riquesa on fos, a més els seus guardians no patirien el pas del temps ni la mort, vaig suposar que els romans van ser els qui la van portar allí, ja que era força famosa la quantitat de problemes que havia provocat, i molt possiblement els darrers catars, els homes bons l'havien trobat i jurat defensar de l'esglèsia), al acostar-me vaig veure com un d'aquells individus s'interposava entre el meu objectiu i jo, tenia clar que no podria acabar amb ell, així que només era qüestió de guanyar temps, va intentar clavar-me la seva espasa, vaig esquivar l'estocada amb un moviment circular vaig reseguir la fulla aprofitant tota la inèrcia i clavant el colze en la nuca de l'agressor, aquest va sortit despedit deixant-me pas franc, vaig agafar el calze, observant com començava a estar rodejat, de fet el temps era crític, només quedava una solució, vaig aixecar el calze tirant-lo contra una de les pàrets, “Vols el regal de nou? doncs aquí el tens!, eisss vosaltres tapeu-vos els ulls!!”, just abans de picar la pared una explosió de llum va envair la sala, suposo que amb les preses el meu amic havia aparegut amb la seva veritable forma, el cap dels excursionistes ho va entendre a la primera es va llençar damunt la seva companya, la resta dels allí presents van intentar tapar-se els ulls però ja era tard, la llum va apagar-se, ara era el moment, tot i la ceguera parcial, vaig arribar a la sortida de la sala, i agafant als dos excursionistes els vaig empènyer, vam córrer pels passadissos amb més cor que cap, vam picar contra les parets, en un moment donat vaig notar un gest del cap i com dos objectes queien, vam accelerar el pas mentre unes explosions ens empenyien encara més cap a l'exterior, almenys no calia patir per l'esquena, vam veure la sortida just davant nostre, la noia no va frenar a temps quedant suspesa en l'aire, el seu cap la va agafar en el darrer instant, els podia deixar caure, però hi havia preguntes a respondre, vaig estirar-lo per l'esquena projectant-lo cap un lloc segur, ella es va aixecar sola, vaig ajudar a aixecar al cap quan vaig escoltar el martell d'una arma darrera meu “No ha anat com esperàvem, però les ordres deien que no havia de tornar ningú” vam retrocedir un parell de passos “Mans enlaire i de genolls”, vam aixecar les mans ja que almenys a mi no m'agrada portar la contrària a les noies, ella va fer unes passes enrere i es va escoltar un clic, les mines s'havien armat, ella ens va apuntar amb un somriure, tenia a la vista les mans del seu cap obertes i sense res entre elles, el que no veia ella eren les meves mans, un altre clic i el miracle dels pans i els peixos va prendre lloc, desenes de trocets d'ella van sortir disparats per l'efecte de les mines de defragmentació, el seu cap va agafar aire “Suposo que et dec de nou les gràcies...” i jo vaig agrair haver-li prés el comandament de les mines, va costar poc arribar al cim, allí se'm va acostar “No acabo d'entendre qui ets i quin era el teu paper, amb tot, m'han ensenyat a acceptar que a vegades un perd i que ho hem d'acceptar, suposo que ens tornarem a veure, voldria que acceptessis aquest present”, em va allargar una cadena amb un tros metàl·lic una part d'una cota de malla que brillava amb el sol, “Possiblement no sigui veritat, però som pocs qui n'hem tingut un tros de la cota de malla de l'àngel que va pacificar la terra, tot i que vec que ja tens relacions amb ells tu, segons la llegenda lliura de tot mal al seu portador...”, vaig acceptar el present mentre ell es perdia cap al seu cotxe, estava mirant l'objecte quan vaig escoltar un brunzit, instintivament em vaig llençar a terra mentre el cotxe d'ell explotava... senzillament no hi podia haver cap supervivent i en això l'església en sap força, vaig arribar al meu cotxe, trigant més del normal a posar la clau al contacte, agafant aire vaig donar-lo, en el meu cas els Linkin Park em van donar la benvinguda, “No esperaves res dolent tenint un tros de la cota de malla de l'àngel que va portar la pau, tot i que no t'han dit si és de l'àngel que va guanyar o del que va perdre”, vaig regular el retrovisor per veure'l en el seient de darrera, “I això?” li vaig preguntar “Aquest cos?, bé he vist com miraves a l'excursionista i crec que et mereixes un premi” va dir amb un somriure, jo espero que algú em digui perquè m'han de passar sempre aquestes coses a mi...