entrada 213 (any 2)

Dies com ahir em demostren que començo a estar fora de lloc, i mireu que intento prendre’m cada dia com un de nou però a vegades els fets poden més que les bones intencions, suposo que els segles arrossegant-me per aquest fotut mon hi tenen quelcom a dir, bé ahir per la tarda estava practicant per enèsima vegada els meus exercicis de iaido, és quelcom que em permet mantenir un vincle amb el passat i que sembla ser que mai passa de moda, em permet de recuperar (almenys mentalment) sorolls, olors, percepcions i moltes altres coses de temps quan el temps en si era senzillament millor, doncs bé... ahir em va tocar ajudar a donar classes, de fet sempre han dit que pel temps que fa que estic apuntat sembla com si hagués estat tota la vida fent-ho, suposo que a la seva escala porto més d’una de les seves curtes vides practicant, pels no entesos (que no vol dir ignorants), el iaido és un art marcial japonès relacionat amb les tècniques de desenfundar i tallar, segons el concepte japonès tot és força senzill es resumeix en tres moviments que com tot el senzill es pot aplicar a qualsevol parcel•la de la nostra existència... nukitsuke – furikabute – kiritsuke, el nukitsuke és la tècnica de desenfundar i tallar (normalment no és un tall definitiu), el furikabute és un pas intermig un pas on un analitza si ja ha estat suficient o cal continuar, i el nukitsuke és el tall definitiu, el tall que acaba amb el problema. Com podeu veure qualsevol problema podria entrar dins d’aquesta dinàmica... detecció del problema, acció correctiva ràpida, anàlisi del resultat i evolució, i si fos el cas acció definitiva i permanent... doncs bé veia la cara dels que practicaven i com eren incapaços d’entendre coses tan senzilles com: velocitat, força, tensió, direcció, profunditat, etc... per a ells suposo que allò no passa de ser una diversió, un snobisme que els hi permet de dir que juguen a espadatxins (i no pas als occidentals, sinó que juguen com el darrer samurai). He de reconèixer que tot i la meva paciència van acabar-me els cuartos i els vaig engegar a la dutxa després de dos preguntes estúpides, de debò que planyo a tots els professors (bons) que intenten ensenyar aquestes coses a caps quadrats occidentals que són incapaços o riuen cada cop que se’ls intenta explicar que els talls tenen una direcció determinada, i que la fulla sempre ha d’estar neta quan s’envaina , possiblement avui en dia la importància d’un fet com aquest no és massa vital, però he perdut alguns coneguts quan fa temps la seva fulla va trigar més del conte degut a la sang seca dins la saya, amb tot la resposta actual és sempre la mateixa... qui guarda fulles plenes de sang?? I com sempre la incapacitat per abstraure em sorprèn, possiblement no es guarden fulles plenes de sang, però n’hi ha molts que guarden altres coses després de fer-les servir, i veient la cura que tenen amb la seva espasa em sorprenc com encara no els hi ha caigut a trossos el ganivetet que tenen sota el hara...