entrada 204 (any 2)

Ahir dia de silenci, de fet vaig intentar escriure en una estoneta morta que vaig tenir però com sempre si un tema es pot liar en el pitjor moment ho acostuma a fer, així que em va ser força difícil de fer. A més ahir em va tocar conduir prop de set hores i tot per donar gust a una coneguda, bé per això i perquè em va convidar a veure un concert dels DM, he de reconèixer que hi anava un xic escèptic, els he seguit des de fa anys i disc rere disc el nostre amor ha anat marcint-se, suposo que el clímax de la relació va ser el Black Celebration, i un va descobrir que li havien fet el salt amb el Music for the mases, a partir d’allí un que se sentia despitat va prometre no comprar mai més cap disc del frívol de torn, si he de ser sincer la relació mai va acabar del tot i em vaig sorprendre comprant en unes rebaixes el Broken Frame i el Some Great Reward, el que feia completa una relació feliç fins el disc de l’engany i la prostitució comercial, si, si, si, ja sé que dir això de cançons com Never let me down again, Little 15 o Behind the Wheel pot sonar un xic descortès, però és com em sentia després de compartir en privat temes com Black Celebration, Sometines, Stripped (encara se’m posa la pell de gallina) i una de les meves joies Here is the House, una cançó que em fa pensar en moltes de les meves vides passades... Però centrem-nos que ja m’estic dispersant, el concert a Carcassonne, de teloners un paios a qui ningú els hi havia explicat la diferència entre soroll i música, ja hi tornem a ser, un parell de tipus que es creuen els Chemical Bros només per torturar una caixa de ritmes, una bateria elèctrica i un sintetitzador, realment dur, força dur a les vuit de la tarda sota la pluja d’aguantar una bacanal de so industrial, personalment crec que hi ha un temps per a tot, el comentari general era que després d’allò poc calia que fessin els DM per tal de superar el llistó... i a les 21,30 amb una puntualitat digna de ser agraïda (de fet no va parar de ploure en tota la nit), van sortir, i aleshores va passar com quan estàs en un bar i entra aquella que t’ha enganyat i a qui ets incapaç d’odiar, perquè en tot engany no només hi ha un culpable, i amb el temps he aprés que és massa humà culpar als altres de les nostres incompetències, si ens enganyen més que preguntar perquè ho han fet, val la pena preguntar-nos que no hem fet nosaltres per evitar-ho, crec que tots teniu el dret de ser feliços o almenys a intentar-ho (vaja ja torno a desvariar.... cosses de l’edat), doncs els vaig veure entrar, vaig decidir no perdonar-lis res si volien guanyar-se el que vam arribar a tenir que ho demostressin, a la tercera cançó un corb va aparèixer en les pantalles que els acompanyava i ja va ser un inici del descàrrec de culpes, després de la revisió de les cançons del darrer disc i de l’avorriment que comporta que una vella amiga t’expliqui com li va la vida (i més, si no t’interessa la seva vida), va venir el reguitzell de cançons dels primers discs i allí és quan després d’una estona o el retrobament se’n va a norris o es comencen a recordar temps passats, i els somriures demostren que les coses venen i van i que poc hi podem fer per impedir-ho, però que el que realment interessa és que sempre ens quedi París... les cançons es van anar succeint, fins i tot el vell Master and Servant, fent embogir al personal, i demostrant que moltes vegades el que hi havia encara hi és, finalment i després de un xic més de dos hores de concert, ho he de reconèixer em van enamorar, em van enganyar i ara que som un xic més adults puc dir que continuen tenint el seu encant, sobretot el duet Gahan-Gore trencant la nit de Carcassonne dient allò de... I’m waiting for the night to fall...

I'm waiting for the night to fall
I know that it will save us all
When everything's dark
Keeps us from the stark reality

I'm waiting for the night to fall
When everything is bearable
And there in the still
All that you feel is tranquillity

There is a star in the sky
Guiding my way with its light
And in the glow of the moon
Know my deliverance will come soon

I'm waiting for the night to fall
I know that it will save us all
When everything's dark
Keeps us from the stark reality

I'm waiting for the night to fall
When everything is bearable
And there in the still
All that you feel is tranquillity

There is a sound in the calm
Someone is coming to harm
I press my hands to my ears
It's easier here just to forget fear

And when I squinted
The world seemed rose-tinted
And angels appeared to descend
To my surprise
With half-closed eyes
Things looked even better
Than when they were open

Been waiting for the night to fall
I knew that it would save us all
Now everything's dark
Keeps us from the stark reality

Been waiting for the night to fall
Now everything is bearable
And here in the still
All that you feel is tranquility

Aquesta va ser la darrera cançó, tot i que aquesta actuació és d’un altre concert
http://www.youtube.com/watch?v=3OyHrk_sNhE