entrada 208 (any 2)

Un cop d'ull i la caiguda de més de quatre cents metres fins el lloc on en teoria començava el viatge em va semblar fins i tot per mi un xic exagerada, “Com era aquell acudit? deixa't caure i un exercit d'àngels t'agafarà just en el darrer moment i et dipositarà sa i estalvi al terra...” vaig somriure havia de reconèixer que el fotut tenia sentit de l'humor un sentit de l'humor força peculiar i tancat “Només és qüestió d'un petit salt de fe...” va continuar dient, un “petit salt” vaig pensar imaginant la velocitat a la que acabaria per petar al fons de l'espadat quan em van empènyer, possiblement ho hagués pogut evitar, però si quelcom anava malament esperava almenys deixar un mal regust a algú, la caiguda va començar, en aquests casos i per molt que un hi estigui acostumat la sensació de perdre l'estómac sempre sorprèn, les pedres anaven passant pel meu costat, la distància amb el punt de sortida s'anava acostant i jo encara no veia cap dels fotuts àngels de l'exercit celestials que em vingués a recollir, just en el darrer moment vaig notar una estrebada, una frenada en sec i com era llençat cap un forat de la pared, després de recuperar l'aire vaig agrair el ser previngut i haver deixat un cap enganxat en la part superior, un cop recuperat l'alè i preguntant-me on collons estava la cor celestial que m'hagués tingut de venir a rescatar, dos estrebades i vaig recuperar la corda, com sempre la sortida ja es veuria i no volia deixar cap mena de rastre “Vaja mira que ara venia a recollir-te” “Com sempre fent tard, per cert, em podries dir perquè em necessiteu i perquè no ho podeu recuperar vosaltres mateixos?” “Bé, no és tan fàcil, ja saps de que va el tema, de la primera llei universal...” “El que un Deu dóna un Deu no pot prendre... així doncs en aquest forat hi ha un regal directe del del “jefe”?” “Així podria ser, i com saps només aquells que han rebut el regal el poden retornar, en aquest cas els humans” “Hauries de considerar el fet que poc tinc d'humà jo...” “Bé tècnicament, no ets res ara per ara veus, quan ens vam assabentar del teu “incident” vaig veure la nostra oportunitat, almenys durant uns dies ets un comodí perfecte...” vaig mirar el forat en la pared, una entrada fosca cap a una destinació desconeguda, de fet tot estava decidit així que un cop l'inevitable pren el domini un només pot esperar estar preparat i sortir-se'n de la millor manera, sobre l'entrada amagada per la vegetació vaig veure un signe que no m'era desconegut una creu occitana, “Bé, i a partir d'aquí alguna cosa més que calgui conèixer?” amb un somriure l'àngel va dir fent una ganyota “Bé suposo que ja ho deus saber, però a partir d'aquí si t'agafen o tens cap problema negarem cap relació amb tu a partir d'aquí...” “Camino sol...” vaig dir entrant en la cova pensant en el melodramàtics que es posen els àngels en certes ocasions, de fet crec que veuen mases pel·lícules, la foscor em va envoltar vaig cercar un lloc amagat i hi vaig deixar la motxilla que portava, de fet si haguessin regirat el cotxe no l'haguessin trobada o almenys com a tal, cada un dels elements de la mateixa tenia un lloc determinat de camuflatge i un cop acabada la feina hi tornaria, al llarg dels segles he aprés que un no ha de sobresortir aparentment en res, el mimetisme amb l'entorn és el més important i alhora el més difícil, vaig anar prenent consciència del meu entorn, sabia que els “excursionistes” no trigarien a arribar, la foscor era absoluta, tot i que tenia una visió clara de l'entrada de la cova, estava en aquests pensaments quan vaig veure arribar al primer dels excursionistes, vaig veure els seus moviments, definitivament eren professionals, amb tot pecaven de sobrats, el principi més bàsic hagués fet que abans d'entrar a la cova s'hagués fet una mínima exploració, van anar entrant havien deixat l'equipament “excursionista” per un equipament més “professional”, un altre dels errors va ser deixar la sortida sense vigilància, vaig veure al seu cap parlant amb un d'ells, van deixar dos mines de defragmentació orientades en W amb un detector de moviment, odio aquells que ho deixen tot en mans de la tecnologia, van endinsar-se en la cova il·luminada ara per les seus lots van anar passant pel meu costat, vaig anar memoritzant els seus moviments, la seva imatge, el seu equipament, els seus olors, els hi vaig deixar uns metres d'avantatge de fet tot era fotudament fàcil fins i tot massa fàcil, vaig tenir la sensació que m'havien prés per un imbècil, tres passos, dos passos, un pas, i una mole de carn es va llançar conta mi, definitivament sabien que estava allí i no havien volgut donar la sensació de conèixer aquest fet, però el seu llenguatge corporal i la forma de moure's quan em sobrepassaven ja em van indicar que sabien que jo hi era, vam intercanviar cops, definitivament el cabró sabia el que es feia, utilitzava els colzes i els genolls de forma contundent, vaig anar retrocedint bloquejant la majoria dels cops, necessitava portar-lo a algun lloc estret a algun lloc on la seva dimensió no li fos un avantatge, en un intercanvi de cops, vaig notar els seus braços al voltant meu i com m'aixecava l'aire se'm va escapar dels pulmons, vaig donar un cop de cap amb totes les meves forces el seu nas es va partir i la pressió va decaure, no el suficient, vaig picar amb les mans obertes en les seves orelles, no sé si els timpans es van trencar o no, però va afluixar més, vaig notar com tensava els braços per recuperar la pressió, vaig clavar els dits en els seus ulls, i aquest cop si que em va deixar, vaig caure al terra agafant aire vaig girar-me i aquest va ser un gran error, em va empènyer contra la paret de la cova, vaig parar bona part de l'impacte, em va girar el monstre es disposava a pegar un darrer cop, vaig agafar el primer que vaig trobar en el seu vestit, una bengala de magnesi no era el millor però el temps era crític, aprofitant la força del seu moviment la vaig rascar contra la pared, i esperant que fos suficient la vaig enfocar a la cara d'ell, l'explosió va ser suficient per cegar-lo i no només metafòricament, vaig veure sorprès un Botero Black, el vaig treure de la funda i el vaig enfonsar en el seu coll, tot havia anat ràpid, suposadament la resta del grup no estaria a més d'un centenar de metres del lloc, vaig analitzar el cos en un dels braços un escut militar escocès amb la inscripció “Nemo me impune lacessit”, jo sempre havia preferit la locució “Non inultus premor”, en quedaven quatre més, però la qüestió no era aquesta, la qüestió era: com nassos era possible que si només en quedaven quatre hi hagués almenys una vintena més de presències en aquella merda de cova...