entrada 202 (any 2)

Fa temps vaig assistir a un dels actes més màgics del que he estat testimoni, de fet el que inicialment havia de ser una sèrie de copes de rom escoltant velles històries marineres mentre un dels assistents intentava reclutar una nova tripulació, ja que la que no havia perdut en el darrer encontre havien caminat un curt camí fins caure als braços de les sirenes, les quals per si no ho sabeu són força egoistes i un cop es fixen en algú no el deixen per res del mar (mon pels terrestres) bé, ni tan sols el bo del Disney va poder amagar aquest fet, i l'Ariel no deixa de ser una maníaca persecutòria del pobre príncep, parauleta de vampir... No hi havia promeses damunt la taula, tots sabíem que no hi hauria futur, només una estona de sentir-se lliure i propietari del propi destí, poc o molt segons com es miri per demanar a desconeguts a associar-se a una aventura com aquella, amb tot el bo del Enric, no deixava res a l'atzar i feia un meteòric examen als aspirants, allí va ser on vaig aprendre una de les lliçons més importants de la meva existència, si un vol tenir bons homes al costat només val la pena rodejar-se d'aquells que emanen passió per tots els porus de la seva pell o bé per aquells que no saben perquè ho fan, precisament aquests darrers són els guiats pels dimonis o morts que volen repetir l'experiència, i un després d'algunes copes hi acaba per reconèixer companys caiguts o vells amics dels que fa temps que no se'n sap res, i això en aquells temps era igual a indicar que ja no hi eren, les copes es van anar allargant i el bo de l'Enric em va preguntar si volia ser el seu segon “Segon?” vaig dir contradit “Jajajajajaja, només hi pot haver un capità!”, vam acabar la copa i abans de perdre les darreres forces vaig abandonar la taverna de fet amb el vell Ahab ja havia tingut l'experiència del que implica perdre el coneixement amb gent com aquella. Vaig estar poc temps més en aquell port, amb els anglesos dant pel cul i amb cada cop més ordre i lleis un acabava per avorrir-se, un dia passejant per la plaça major hi vaig veure força gent, pel que em van dir s'anava a fer justícia, vaig veure passar els carros amb els condemnats i en un d'ells l'Enric... sabia molt més que no pas ara que no val la pena intervenir en els actes dels homes, el graciós del tema era que no els havien agafat en un combat noble o almenys en un combat, els havien agafat quan deixaven els supervivents d'un naufragi en la costa, de fet si us he de ser sincer no hauríeu de creure tot el que us diuen dels pirates i menys quan aquells que s'ho diuen són precisament els que els perseguien sense descans per cada un dels fututs set mars, l'Enric em va veure i mentre em picava l'ullet, vaig poder llegir en els seus llavis aquella frase que sempre deia... “No hi ha finals perquè mai hi ha hagut principis”, aquella seria la meva darrera nit, vaig tornar a la taverna, per provar el seu rom tan el de barrica com el d'entrecuix, i encara avui no sé amb quin em quedaria, en el fons en una taula un succedani de l'Enric estava intentant formar una nova tripulació, amb un gest es va desfer d'un jove, que semblava anat, quelcom en ell va fer que el convidés a una copa i a més jo encara no havia sopat, em va dir que no sabia perquè però que tenia la necessitat d'enrolar-se en un vaixell, hi havia quelcom en ell que m'era familiar fins que va dir “No crec que sigui el meu final com a pirata, ja que no sé quan ha estat el principi...”, vaig somriure, no crec en el destí, però a vegades aquest actua de la forma més estranya, el capità que cercava una tripulació va acabar en els calabossos dels anglesos, gràcies a quedar-se sense coneixement en una taverna després de beure amb un desconegut, a la matinada mentre feia l'equipatge i deixava un regal més en aquells port vaig escoltar un soroll prop del port, des de la meva balconada vaig veure com un vaixell partia l'Angels Revenge, a mans d'un capità del que ningú en sabia res i ningú entenia com podia donar les ordres que deia, al fina el temps va posar cadascú al seu lloc, com em van dir: no hi ha finals perquè mai hi ha hagut principis, no hi ha cap altre viatge que aquell que no comenci dins d'un mateix...