entrada 200 (any 2)

Suposo que qui no es conforma en part és perquè no vol, vaig estar forces anys formant-me i ho vaig fer tan malament que encara avui en dia aprenc coses dia si i dia també, suposo que en això hi té força a veure el mar, crec que per definició algú que s’aixeca escoltant-lo, dorm escoltant-lo i practica sexe ( si té sort de trobar amb qui) escoltant-lo per definició ha de saber escoltar perquè ningú es pot negar a la veu del mar, i si això es combina amb el silenci de les muntanyes, un acaba per aprendre a escoltar i a pensar, i voila, ja tenim dos coses que juntament amb les ganes de fer, ens porta a que siguem capaços de decidir per nosaltres mateixos, sense necessitats de tercers que decideixin el nostre camí per nosaltres, a més a part d’estar lleig fer el que altres diuen recordeu que si us la pegueu sereu vosaltres qui carregareu amb tota l’òstia i l’equip, mentre ells a la distància somriuran dient que no sempre es pot encertar... Fa temps vaig conèixer una persona qui criticava tots els aprenents de consultors que li anaven enviant, els que anaven recollint informació per tal que els caps pensants en la megacity prenguessin decisions, ell sempre deia que en tota guerra, els exploradors acostumen a ser dels més espavilats (i de fet en dono fe), i que ningú enviaria les seves tropes darrera un grup d’inútils incapaços d’identificar o trobar cap senyal de l’enemic. Enyoro les estones passades amb un bon cafè parlant i discutint, forçant el llenguatge fins a punt increïbles per fer dir el que es volia dir, i per donar peixet per tal de poder contestar el que sabem que ens contestaran, com tot lo bo aquestes coses es van perdent, la gent ha perdut el gust per arriscar i perdre, sembla clar que si a algú li diuen que ha estat genial, vulgui conservar aquest títol al llarg del temps sense demostrar mai més la seva genialitat, i la pregunta no és si s’és o no genial, la pregunta és si el que ens ho diu té cap capacitat per reconèixer la genialitat. Ja estem a l’entrada dos cents, i jo sense la maledicció de ser un vampir, espero que l’efecte de la “benedicció” d’ahir acabi per passar aviat, ja que un s’acostuma a les coses bones... un d’aquells vells amb qui parlava sempre explicava la mateixa història... Fa anys vivia un Deu que sempre estava content, tenia com a company un Deu torturat i qui considerava que no hi havia tants motius per ser feliç, aquest va fer una juguesca amb el primer, si podia passar un any sense perdre el somriure, ell també ho intentaria (i au que no era tonto el primer), dit i fet, així doncs el segon Deu primer va enviar al primer Deu a la terra, i aquest sempre somreia de veure la magnificència de la creació, a més aprofitava el seus poders per ajudar els que allí hi vivien, el segon Deu va forçar la màquina, traient els poders del primer Deu, aleshores aquest va començar a treballar amb la resta dels homes, coneixent i valorant la naturalesa dels mateixos i tot i que a vegades les coses no anaven com es volia sempre hi havia motius per somriure, el segon Deu aleshores va fer envellir al primer Deu i el va fer destinatari de totes les malalties conegudes, el primer Deu no va deixar de somriure, donant gràcies a tots els dies que podia viure i felicitant-se de ser ell qui sofrís les malalties, finalment el segon Deu va decidir enviar la mort al primer Deu ara un vellet, qui va somriure al veure-la, ja que com a Deu mai havia tingut l’oportunitat de veure-la... es diu que finalment el segon Deu va acabar per reconèixer la seva derrota i va accedir al somriure, en canvi n’hi ha d’altres que diuen que va deixar morir al primer Deu per esdevenir un únic Deu, i aleshores va dir “Que es faci la llum...” la resta és força coneguda...