entrada 207 (any 2)

Normalment no em preocupo pels encàrrecs que rebo, un amb el temps s'hi acostuma, es reben s'entenen i es realitzen (amb més o menys fortuna), amb tot del que es tracta es de sortir-ne per poder fer una nova feina, una de les parts més importants és informar-se tant d'on es va com del que es trobarà i òbviament del que caldrà fer. El que va encarregar la feina em coneixia de feia temps i ja havia deixat una bossa amb el mínim a conèixer dins dels meu cotxe, de fet ja ni em pregunto com poden obrir i tancar el cotxe sense que ni tan sols me'n doni conte, un mapa del sud de França amb un punt marcat , així que la destinació seria Duilhac, el Chateau de Peypertuse, un majestuós castell a 800 metres d'alçada conegut ja pels romans, i d'allí fins aquí per molts altres, en aquest cas les instruccions són clares, arribar fins al punt de destinació i un cop allí esperar més instruccions, aquest fet indica que no serà fàcil, donar la informació a glops indica que a més dubten que hi arribem fàcilment i que hi ha possibilitats que ens agafin abans. El trajecte no va presentar cap problema, la ruta memoritzada i cap element en el cotxe que indiqui ni la meva destinació ni la meva missió, en aquest cas segur i mai tan ben dit que “Deu proveirà”, de fet si podeu és un lloc ideal per visitar, unes vistes que valen la pena un lloc força tranquil i on entre setmana no hi hauria d'haver masses visitants, així que si un arriba al lloc i troba un monovolum el millor es mantenir la distància i aprofitar la càmera de fotografiar com a prismàtics, un bon zoom fa meravelles i crida menys l'atenció que uns prismàtics, i un sempre passa més desapercebut, cinc persones quatre homes i una dona, a primera vista excursionistes que segurament volen fer alguna via, amb tot hi ha quelcom que amb els anys un aprèn, i és que normalment l'atzar tot i intervenir no sempre ho explica tot, un cop d'ull a les motxilles, massa iguals, massa homogènies, massa compactes, i els cossos massa perfectes, massa proporció, així com moviments mecànics i repetitius, actuaven més com un equip que no pas com un grup d'excursionistes “Vaja vec que ja els has vist...” no vaig sentir arribar la seva presència i poc em va importar “Vec que has aconseguit arribar i sense interrupcions, ben fet, ara et toca fer la feina”, “I ells es suposa que són?” “Pensava que ja ho havies endevinat, bé suposo que encara no estàs en totes les teves facultats, “vosaltres sou el seu braç i la seva força”” “Cretienses?” si això era cert, allí hi havia coses força fosques, que nassos hi feia l'exèrcit secret i privat del Vaticà allí, amb tot vist amb distància el grup es movia militarment d'això no hi havia cap mena de dubte “I que hi fan aquí? i que esperes de mi?”, “De moment dir-te que fa temps el jefe va donar la força a una part del cristianisme i un present “especial” a una altra part del cristianisme, durant un temps hi va haver una certa separació entre aquests dos poders, però al final els que tenien la força van voler el present, i aquests van decidir amagar-lo després d'intentar raonar amb els primers, aquest fet es coneix amb el nom de” “La croada albigesa...” la persecució i eliminació dels homes bons... la cosa es posava interessant els noms de Besiers i Muret em van anar venint al cap analitzant i raonant el que va passar en cada un d'aquests llocs, així doncs al final el passat tornava al present, les mentides de l'ahir quedaven clares avui, amb tot suposava que la meva missió no era pas la de recuperar la imatge d'uns heretges ho fossin o no....