entrada 219 (any 2)

Avui han estat a punt d’amargar-me el primer café del matí, i mira que no hi ha cosa que em faci més ràbia (bé, n’hi ha algunes més però és una forma de parlar o escriure), doncs bé, estava prenent el cafè escoltant la conversa del costat, tres individus impecablement vestits, a més sempre he tingut una certa admiració per aquells que porten camises amb bessons, no aquelles camises amb sobrebotons de formes i brillantors diverses, sinó aquells bessons impecables, discrets, anacarats a joc amb la camisa, de colors foscos i com a molt amb les inicials de l’individu que a més acostuma a fer joc amb les inicials imperceptibles de les camisa, bé sigui a la màniga o en la butxaca o a manca d’aquesta sobre el cor, amb tot, l’experiència m’ha demostrat que el que va més net i polit per fora acostuma a ser el més fosc i brut interiorment, doncs bé, la discussió anava sobre les vacances, representava que un dels angelets dels allí presents anava de vacances solidàries, que consten en treballar onze mesos per pagar-se un viatge per anar a un cul de mon a treballar un mes de forma gratuïta, òbviament això requereix que un sigui un professional valorat (en aquest cas un metge) i que la seva parella hi estigui d’acord (però qui no ho pot estar davant un pla tan xaxipirulidivinodelamuertequetecagaspatasarribadelosolidarioquesomos), aleshores l’altre ferit en el seu orgull de persona humana, ha caigut de quatre potes en la trampa dient que ell ja feia suficients aportacions via ONG’s com per poder-se prendre unes vacances a la seva villa de la Toscana sense càrregues de consciència, aleshores el primer ha atac, dient que l’important no era aportar diners sinó implicar-se personalment, i que el compartir amb aquella gent i tal i tal, jo he somrigut intentant pensar que feia aquell tipus en el seu dia a dia per tal d’afavorir a aquells que l’haurien d’aguantar un mes sencer, suposo que la balança s’equilibra ràpid, trenta dies d’ajuda (sempre que no toquin massa els collons) equilibra onze mesos de donar pel cul al planeta i a qualsevol país dels que ara en vacances s’idolatra, a més si tan intens es estar allí em pregunto per que tornen... la resposta és clara, els hi manca finançament (forma culta i justificable de dir que ja no poden viure sense fotre brot), i atenció! Que en molts casos compartir amb els del país i estar amb ells no vols dir barrejar-s’hi, bé la conversa ha anat per diferents camins, tot i que l’impol•lut dels bessons i la camisa (que per cert amb aquella camisa s’haguessin pogut comprar forces vacunes contra la malària i encara s’hagués pogut fer més amb el BMW que tenia al carrer), justificava el seu altruisme dient que per ell no era un esforç i tal,hi ha hagut un petit silenci i han mirat al tercer, aleshores li han preguntat que pensava fer ell de vacances, amb un somriure de hienes a punt de saltar sobre la presa moribunda, el tercer ha apurat el seu cafè els ha mirat i agafant aire ha reconegut que no tenia cap d’aquells estratosfèrics plans, la seva empresa no anava gens bé, així que res de vacances, els altres ja començaven a somriure, així que.. ha continuat dient, havia enviat la seva dona i els nens a la platja tres mesos, i ell es sacrificaria treballant, tot i que es prendria alguns dies per meditar i pensar en la següent temporada tancat sol a casa. No he pogut més i se m’ha escapat un somriure al veure la cara dels altres, òbviament li han fet comentaris, però l’enveja els podia, com deia algú no importa on vagis ni el que facis, importa lo bé que t’ho passis, com us he dit, quasi que m’amarguen el cafè tot i que al final just a l’acabar-lo m’han fet somriure, tothom sap que no hi ha delícia major que acabar una conversa, i acabar un bon cafè barrejat amb la sucre que no s’ha desfet i ens espera al fons de la tassa...